Vergonya

No és habitual escollir els país on vols viure, tot i que hi ha molta gent que ho fa per necessitats econòmiques, fugint de la repressió i de la violència o simplement, els més afortunats, perquè s’han enamorat d’un lloc o d’una cultura concreta i han decidit sumar-la a la seva. Les raons són moltes i diverses, però en tot cas el més habitual és que et quedis a viure on has nascut.

Jo mateixa he viscut en països tan diversos com França, la meva alma mater, els Estats Units i el Japó i tinc alguna influència de tots aquests, però he tornat perquè em sento còmoda al meu país, Catalunya, o almenys m’hi sentia fins a l’1 d’octubre. I em quedaré, perquè he après que nord enllà la gent no és gaire més lliure ni feliç. Bé, d’ençà de l’1 d’octubre hem perdut moltes coses, és veritat, però n’hem guanyat una, hem desemmascarat un estat i un rei. Perquè les mancances democràtiques venen de lluny, de molt lluny, però el procés les ha posat en evidència i el món finalment les ha vist. D’altra banda, també a l’interior, moltes persones s’han tret la bena dels ulls, la bena d’una Transició que creien modèlica i que d’alguna manera va ser covarda perquè no va gosar afrontar els problemes de cara.

El procés, doncs, ha fet que perdéssim tota esperança d’entendre’ns amb un estat abusador que es va construint sobre cadàvers a les cunetes que ningú vol desenterrar i sobre uns nivells de corrupció que si no fos perquè són tan greus farien riure... Algú deia l’altre dia que semblava que vivíem dins d’una pel·lícula de Paco Martínez Soria, reflex histriònic d’una cultura molt allunyada de la nostra. Un estat que es permet una justícia capaç de justificar o fins i tot riure les gràcies d’una Manada de mascles carpetovetònics que no han evolucionat des de l’edat de ferro, mascles de la Carpetània xulesca que tant em recorda Tavarnia.

Parlo d’aquest estat que disculpa cinc mascles drogats i embogits que violen una noia de 18 anyets i que la justícia disculpa, amb un parell de vots particulars en contra i un vot particular demanant-ne l’absolució. Per què? Perquè ella no es va resistir prou. Eren cinc contra una, però això no importa. Excuses de maltractador. T’apallisso perquè n’aprenguis, perquè t’ho has buscat, i et violo perquè en el fons t’agrada i mostro la meva gesta a les xarxes socials perquè m’envegin. Quina barbaritat! Però les barbaritats a Carpetània i a Vetònia surten barates. Els mascles ja són al carrer en llibertat condicional i amb una fiança de 6.000 euros, i ja han servit de model per a un parell de violacions en grup més. Això no és una sentència, és una agressió a totes les dones, a totes nosaltres. I què diu el nou govern jove, progressista i modern, en què les dones són majoria? Diu que no pot interferir en les decisions judicials. Perdonin? Doncs per què no tornen els nostres presos que tenen segrestats com a ostatges gràcies a una frontera difusa entre el poder executiu i el judicial? Polítics valents i integres a la presó, inculpats i exiliats, amb fiances milionàries, fa mesos que viuen un mal son a causa d’una acusació particular ultra. Per què? Per facilitar que el poble expressi la seva voluntat a través d’un vot. Per facilitar la democràcia.

I ara ens volen fer creure que les coses han canviat, que ja no tenim un govern de dinosaures d’una altra època sinó un govern jove, guapo i modern. Però la repressió resta intacta, perquè tots els governs, siguin del signe que siguin, són esclaus d’una Espanya profunda que es resisteix a canviar segle darrere segle. Pel que fa a Catalunya, que el president espanyol es digui Rajoy o Sánchez no canvia res, d’això ja en tenim experiència. Potser se m’escapa alguna cosa, tant de bo. Però, arribats a aquest punt, ja no em crec cap promesa.

Però malgrat els moments foscos que vivim em sento còmoda a Catalunya i sento vergonya per aquesta Espanya ancorada en el temps. Per tant, ara toca resistir, perquè resistir és vèncer. Fa 300 anys que resistim, hi estem acostumats i sabem com fer-ho. Resistirem i vencerem, encara que només sigui per retornar els nostres presos i exiliats a casa, perquè els volem lliures. Però també perquè volem viure en un país que ens amari d’orgull i no de vergonya.