Silencis col·lectius

De vegades un fet actual i ben divulgat desperta ens nosaltres algun record aparentment esborrat que deu haver quedat com immobilitzat i secret, però que revifa amb força, recobra vida, es belluga. Com si volgués parlar-nos, i de la imatge fixa i descolorida passar al relat. Molt recentment han estat els rostres i les veus dels infants mexicans separats dels pares –terror; la terra s’enfonsa sobre els seus peus...– els que han bellugat uns records pels quals no tenia res més que imatges mudes incrustades. Els rostres de dos infants: l’un, el d’una nena d’una escola de Cornellà de Llobregat; una nena d’uns nou anys, que sistemàticament arribava tard a classe, seia amb el rostre seriós, no parlava amb ningú i mirava amb uns ulls grossos, negres i tristos, com estranyada, tot el que la voltava: els cabells bruts i enganxats; algun cop em va semblar veure-li als ulls algun morat. I el d’un noi, en uns jardins comunitaris de Premià, que solia quedar-se amagat darrere d’un arbre, no jugava mai i tots sabíem d’un pare alcoholitzat.

De tot plegat ja fa temps. Recordo que mirava, veia, dolia. Pensava que quelcom lleig estava passant Però no sabia. No interpretava prou bé els senyals. No sabia llegir els fets. Perquè no fa tants anys que es creia que els pares podien fer el que creguessin amb els fills. I que una pallissa de tant en tant o sovint era no solament acceptable sinó recomanable. I que era “normal”,“ natural”, que els pares fossin amos i senyors no solament de les seves dones, sinó també des fills. El que més fa pensar es que ara podríem llegir els senyals d’una altra manera, interpretar-los millor, i per això mateix actuar d’una forma més justa i protectora. Ara, malgrat que segueixen els abusos i maltractaments, ja no ens semblen “naturals”. Els hem posat un nom. Han sortit de l’àmbit del “no passa res”, “és així”, per tornar-se motiu d’escàndol. I hi ha lleis que ho proclamen. I fiscals que acusen. I càstigs. I treballadors socials que ajuden. Sempre són els històricament silenciats els que comencen a parlar i després, la societat, no una sola persona, la veu pública, ha dit “això no pot passar més”. Allò “natural” s’ha convertit en un “conflicte”, ha emergit del mar plàcid de la quotidianitat per convertir-se i ser assenyalat com un problema. Es tracta de la mateixa dinàmica que avui dia impulsa a treure milers de persones al carrer quan assassinen una dona, quan es viola o es maltracta un sensesostre.

Quants més escàndols ens calen encara? Quants conflictes silenciats esperen el seu torn per a ésser assenyalats, dits, mirats, enfocats, interpretats? L’avenç en els drets humans de tota persona s’ha anat produint sobre escàndols, assenyalament i lleis. Són tots ells moviments, instruments que permeten llegir el que està passant amb una visió més acurada, interpretar millor els senyals i actuar pel bé comú. El treball pels drets humans universals no s’acaba mai...