L’Estat està en guerra

Quan un estat defensa la seva pròpia existència és perillós i està disposat a tot. Sí, és clar, parlo de l’Estat espanyol i dels mecanismes d’autodefensa que ha engegat per combatre el procés català. Tot allò que va començar amb uns ji, ji, ja, ja i un menyspreu absolut a les aspiracions del nostre poble, s’ha transformat en una guerra total, i ja se sap que en les guerres val tot i que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat. Van riure molt a Madrid (el Madrid polític, sisplau; els ciutadans de Madrid són tota una altra cosa) amb les consultes populars, amb la del 9-N i amb el referèndum de l’1 d’octubre, però ara mateix tots aquells menyspreus que mantenen en públic no poden amagar que han posat tota la carn a la graella per derrotar el sobiranisme català, l’independentisme si volen. Per anar, van contra el dret a decidir internacionalment reconegut. Perquè s’han adonat que el que vol una gran part del poble català, una majoria clara, va contra el seu concepte d’estat, en el qual ells (dretes o esquerres, res no canvia) manen i les misses surten en gran part de casa nostra. Per això, ja que l’afiliació política a Europa i al món civilitzat els impedeix utilitzar l’exèrcit, han decidit que el mascaró de proa de l’atac sigui el poder judicial. Una part del poder judicial, si m’ho permeten, i molt en concret el Suprem. S’enganyen els que veuen gestos de bona voluntat en l’acostament dels presos o el canvi de to polític. Espanya lluitarà amb totes les armes per allò que considera seu en contra d’una part dels que ells diuen que som seus. Per això menteixen sense cap pudor. Quan van detenir Puigdemont a Alemanya vinga a posar-se medalles i ara, com que saben que és delicte, neguen haver-hi participat. Com també saben que el Suprem no és competent per la causa oberta. I que els Mossos i el major Trapero van actuar d’acord amb la llei i el sentit comú. Com saben que no hi va haver rebel·lió ni sedició. Els és igual, no afluixaran. És una guerra i la volen guanyar.