Vuits i nous
El dilema dels troians
No duran els presos polítics a casa, que és el que haurien de fer amb uns innocents –“innocents fins que no es demostri el contrari”, si volen seguir al peu de la lletra la llei–, sinó que els conduiran prop de casa, en unes altres presons. Ho han de fer abans que Pedro Sánchez i Quim Torra es reuneixin perquè si ho fessin després semblaria una concessió fruit de l’entrevista. El jutge Llarena, que semblava que els volia retenir prop seu, ara no veu inconvenient en el trasllat. Fins i tot fa l’efecte que retregui als peticionaris que no l’hi haguessin demanat abans. On hi ha un judici sempre treu el cap Kafka. Orson Welles va encapçalar l’adaptació d’El procés amb un conte de l’escriptor. Un home vol entrar en una fortalesa. Esperant un moment de distracció dels soldats que la protegeixen, passen els anys i es fa vell. Els soldats senten els gemecs d’algú que agonitza. S’acosten a l’home, en coneixen les intencions i li diuen: “Per què no ens ho demanaves, que t’hauríem franquejat el pas?” Sembla una crítica als prejudicis de l’home, però parlem del pessimista Kafka: no li haurien obert mai la porta i, d’haver ell intentat l’assalt, el jutge Llarena i els poders de l’estat l’haurien empresonat i empaperat per sempre.
Ara que els polítics de Madrid els començaven a anar a visitar, ara els traslladen a Catalunya. És per desescalar, paraula de moda. El nou govern de Madrid desescala. No seré jo qui ho negui. Es viu amb més tranquil·litat ara que en època de Rajoy, el que escalava: escalada de violència, de repressió, de por, d’abusos polítics i judicials. Desescalem, doncs. Francesc-Marc Álvaro escrivia l’altre dia que mentre l’independentisme ha fet autocrítica dels errors comesos, l’espanyolisme no n’ha fet cap, sinó que continua en els seus tretze com Benet XIII, el papa encastellat a Peníscola. És l’acostament dels presos una aproximació a l’autocrítica? Més ho seria l’alliberament, però admetem-ho. Ho és l’entrevista suavitzant, desescaladora, que Pedro Sánchez, antic avalador de l’article 155, ofereix a Quim Torra, a qui havia acusat de xenòfob i indigne del càrrec quan no era president? Tornem-ho a admetre. Estic llegint Un estiu, dietari de Francesc Parcerisas. Un matí va a la platja amb una traducció de l’Eneida. Parcerisas associa idees en el passatge on els troians discuteixen si han d’acceptar l’atractiu cavall de fusta amb què els grecs els han obsequiat. Diu el visionari Laocont, segons la traducció prefabriana que Parcerisas té a la mà: “No us en fieu d’aquest cavall, o teucres! (troians)/ Qualsevol cosa aquesta mole sia, / jo tem els grecs, i més quan fan ofrenes.” Però què hem de fer? Tornar a l’escalada? Fer-nos vells a la porta? Renunciar als nostres tretze? Construir el nostre propi cavall? El dilema dels troians.