El dret dels dissidents

Mentre compartia premsa i estona d'espera per embarcar amb un amic i company professional, vaig llegir la notícia de la mort, després de 86 dies en vaga de fam, del dissident cubà Orlando Zapata, engarjolat a Cuba per delictes d'opinió. Volàvem en una d'aquestes línies de baix cost (Ryanair) que han aconseguit que les distàncies es minimitzin i que això d'anar amb avió estigui a l'abast de moltes economies familiars i se socialitzi. No sé si hi té alguna cosa a veure aquesta rebaixa de costos amb el fet que, durant el trajecte, t'hagis de sentir com un autèntic imbècil aguantant les ocurrències de l'auxiliar de vol de torn (abans azafato)que, amb la pretensió de distreure el personal, va radiant ocurrències barates dignes d'un mal firaire en una atracció obsoleta. El colofó de l'amenització del vol es troba quan les rodes de l'aparell toquen pista i aleshores sona una marxa triomfal militar. Lamentable.

Però, deixant de banda aquestes apreciacions sobre el bon o mal gust de les directrius que les companyies aèries protocol·litzen per als seus viatges, el que és realment lamentable, inexplicable i, a hores d'ara, indefensable és que el regim castrista –amb la impunitat que el caracteritza i el beneplàcit de tants i tants representants socials i polítics– segueixi fent ús i bandera d'una dictadura al seu territori.

A Cuba no hi ha cap revolució. Aquella idíl·lica i mitificada espurna en recerca d'igualtat es va anar transformant, molt aviat, en el conservadorisme ultra-ortodox de la mateixa revolució.

A un país on encara ara estigui vigent la pena de mort li queda molt camí per córrer. Moltes esquerdes per reparar. Molts homes i dones per perdonar. I ens és inexplicable que es posi a la presó i acabi morint per inanició un ciutadà per fer això mateix que jo estic fent ara i vostès llegeixen: opinar. És a dir, defensar el seu dret al lliure pensament i a la paraula. Cuba ha d'estar estigmatitzada. Ha de rebre la condemna internacional més evident, i ha de començar a trencar les estructures internes que la limiten per tal que hi pugui haver llibertat, amnistia i eleccions lliures. Ja no hi valen demagògies. L'engany és evident. La dictadura, la tendenciosa revolució que s'hereta per vincles de sang i limita qualsevol voluntat de llibertat als seus ciutadans, no pot rebre més cobertura i sobreviure.

Ara recordo, i m'és difícil d'explicar-ho als meus fills, allò de Fidel, Fidel, al que asome la cabeza duro con él que, de molt joveneta, cantava a manera d'emblema.