Tots els murs d’Adrià

Tapar-se el nas i rentar-se les mans després de provocar la gran empastifada no hauria de ser admissible quan parlem dels governs que formen part d’aquesta Unió Europea que encara aspira a sentir-se orgullosa d’ella mateixa. Desgraciadament, l’ascens de la dreta xenòfoba a carteres tan sensibles com la d’Interior està provocant, a Alemanya i a Itàlia, un retorn al desvergonyiment més xaró. Alemanya té escrita en la seva història recent la dolorosa lliçó dels murs, per això potser fins ara la cancellera Merkel s’havia mostrat raonablement compromesa a l’hora d’acollir els refugiats d’aquesta crisi creixent. D’ençà que s’ha vist forçada a pactar amb la dreta bavaresa, però, la solidaritat ha estat torpedinada des de la mateixa coalició de govern. El cas d’Itàlia encara és més escandalós. Com si consideressin un mèrit ser hereus de les legions imperials que sota el govern d’Adrià van aixecar el famós mur a la Britània conquerida, els actuals manaires han decidit donar l’esquena als migrants que no paren d’arribar des de Líbia. “Carn humana”, els va anomenar Salvini, el ministre sinistre. Hi ha una altra herència que Roma no hauria d’oblidar: la de Mussolini, que al 1922 va endurir precisament l’ocupació colonial de Líbia, va massacrar la població civil i va fer aixecar centenars de milers de metres de tanca reixada, probablement el primer mur de l’era moderna. Malgrat tot, els libis se’n van sortir i el seu país va convertir-se en la primera colònia africana a assolir la independència. El derrocament i l’execució de Gaddafi, que va caure en desgràcia quan França i la resta d’aliats van donar-lo per amortitzat, finalment va convertir Líbia en el que ara és: un estat fallit en mans de les màfies que trafiquen amb les persones, sense una policia fiable ni uns tribunals eficaços. L’empastifada és de proporcions gegantines i els seus culpables tenen nom. Els antics colonitzadors que van saquejar Àfrica són ara els que se’n consideren damnificats.