De set en set
Pujol, Catalunya
És sabut que quan Jordi Pujol va estar tancat a la presó de Saragossa els murs del país es van omplir d’una pintada breu i concisa que reclamava la seva llibertat: “Pujol Catalunya”. Avui no hi ha prou murs lliures en aquest país per tants presos polítics pels quals caldria estampar, amb brotxa gruixuda, una pintada com aquesta, tampoc per la pintada que amb justa mesura hauria de reclamar, una altra vegada, l’alliberament del mateix Pujol, autoreclòs des del juliol de fa quatre anys, quan va confessar la història de la deixa, captiveri personal que es va anar fent més intens a mesura que anaven apareixent històries d’irregularitats escandaloses comeses pels seus fills, cap d’elles vinculant-lo a ell directament però totes elles enfonsant-lo cada vegada més en el silenci i l’ostracisme.
En els últims mesos alguns han decidit que Pujol ha de retornar a l’esfera pública, si més no a la del reconeixement i homenatge per la trajectòria personal i política i per l’obra feta. S’han organitzat, i s’organitzaran, diversos actes per tornar-li la veu, el darrer una xerrada on es va parlar de les infraestructures que va impulsar el seu govern. S’hi va parlar durant gairebé dues hores de trens, carreteres i altres obres de ferro i de ciment, quan en un minut i amb una sola paraula n’hi hauria hagut prou per resumir la política d’infraestructures dels governs de Pujol. Jordi Pujol va construir bàsicament una infraestructura, coneguda amb el nom de Catalunya, un país com una casa de pagès, amb un himne de benvinguda que ben bé podria ser aquell de Jaume Sisa. I com li agrada dir al mateix Pujol, una obra fruit de la seva acció de govern però sobretot una consecució col·lectiva.