L’armilla blanca

Hem de fer sempre la prèvia i deixar-la ben clara. L’empresonament dels líders polítics i socials és una injustícia pregona que no se soluciona amb mesures que calmen el dolor sense atacar l’origen de la malaltia. Que vinguin a patir la reclusió a Catalunya no és una notícia excel·lent, perquè el que hauria de passar és que no la patissin ni aquí ni enlloc. I també cal recalcar que les tímides mostres d’acostament del govern espanyol no són el mannà democràtic que esperàvem perquè la posició de l’executiu es debat entre la bondat de les declaracions de Batet i la insistència patriòtica malaltissa de Borrell, entestat a combatre el dimoni secessionista arreu del planeta. ¿Queda clar, tot això? D’acord. Ara, parlem de política. I deixem-nos de maximalismes i d’acusacions de traïdoria i de solucions messiàniques que no fan sinó dur-nos a un atzucac. Aquest és un país en el qual un 80% de la població considera inacceptable que uns polítics estiguin presos per haver exercit el mandat popular de manera democràtica i pacífica. Aquest és un país en el qual, segons les últimes enquestes, hi ha un 49% de ciutadans que votarien a favor de propostes independentistes en unes properes eleccions. Aquest és un país que no està dividit –tot i els grans esforços per aconseguir-ho– però que tampoc no té un gruix prou considerable de partidaris d’un estat independent, prou consistent per emetre declaracions unilaterals. Aquest és un país que necessita solucions més enllà de la més innoble repressió per tal de no caure o bé en un desencís o bé en posicions grandiloqüents i ermes.

En una de les seves glosses, Eugeni d’Ors es preguntava quan era imprescindible dur una armilla blanca en ple estiu. I contestava que ho era el dia que hom tenia una intensa necessitat de no dur-la. Es tractava, segons Xènius, d’una idea estètica, però també ètica. Potser la podríem recuperar, a la sortida de la visita del president Torra, la setmana vinent, a La Moncloa. Ja ho va fer Tarradellas fa quaranta anys.