L’objectiu de la censura

La pressió del moviment feminista o d’alguna de les seves faccions ha obligat a retirar la campanya amb què un comerç de la part alta de la Diagonal de Barcelona propagava la temporada de rebaixes. S’hi veien uns homes carregats de paquets i cansats d’esperar-se a les portes de les botigues. Representa que les seves dones eren dins, triant, fent emproves i finalment comprant, o no. Les imatges i el que insinuaven s’han trobat sexistes. Els directius del centre comercial han demanat disculpes.

Tot moviment que es reivindica és partidari de la censura i de descartar les bromes. La “revolució dels somriures” practicada per l’independentisme català va voler trencar la norma, i ara tenim gent a la presó i a l’exili. A la revolució, o s’hi va amb cara de revolucionari com els que van assaltar la Bastilla o el Palau d’Hivern o no hi ha Borbons ni Romanov que se la prenguin seriosament. Si els ciclistes no estiguessin sempre enfadats i no increpessin els vianants i els automobilistes, no haurien aconseguit els carrils bici. Si tots els aficionats de l’Espanyol practiquessin la ironia i la flegma dels meus amics Xavier Fina i Miquel Berga, l’Espanyol avui no seria res, seria un club residual a la ciutat del Barça. Un altre amic, en Manuel Trallero, va projectar un dia un comentari jocós sobre l’Espanyol. Al partit següent, una pancarta li demanava el cap. Jo ja espero les invectives dels espanyolistes, dels ciclistes, de les feministes: no és censura, és dignitat; no és mal humor, és estratègia perquè et tinguin en compte i aconseguir objectius nobles. Tenen raó, però també és censura i és mal humor.

A principi dels anys setanta, una marca de roba interior va omplir les tanques publicitàries amb una senyora en blanc i negre que mig ensenyava un pit. Els Guerrilleros de Cristo Rey van actuar contra la imatge, que consideraven pornogràfica i, a la seva manera, també vexatòria per a la dona. Jo estudiava a la ciutat universitària del capdamunt de la Diagonal. Un matí, un grup d’estudiants van irrompre a la classe de don Francisco Canals Vidal, un tomista que passava per ser el dirigent dels Guerrilleros. Li van dir de tot en nom de la llibertat i l’alliberament sexual i van comminar els alumnes a no assistir mai més a les seves classes i deixar-lo sol, consigna que es va seguir al peu de la lletra. El concepte de sexisme, com tot, és oscil·lant. Ara les pel·lícules de destape que es van considerar una obertura social i política no serien acceptables.

Els gais i lesbianes ho combinen d’una altra manera. Mentre els dirigents denuncien qualsevol comportament homòfob, els altres canten, ballen, es disfressen i es riuen d’ells mateixos amb la més gran alegria. A veure quin mètode arriba primer.