Comiats de solter/a

Jo no vaig celebrar comiat de solter, ni tampoc recordo haver participat en gaires. Potser perquè la meva colla no es casava. I, si era el cas, es tractava d’una festa compartida de la parella com a pròleg de la celebració de l’endemà. I no com aquest ritual ancestral, normalment de pèssim gust, que ha anat a més. Mai m’han agradat els comiats de solter. Ni com a concepte, ni tampoc per la seva estètica de celebració. I no ho dic només pels ridículs penis que dansen per damunt dels caps de joves (a vegades acompanyades per la mare) que aspiren a fer passar a la futura esposa una nit, el record de la qual li farà superar els moments difícils del seu matrimoni. Ni per l’ encara més ridícula disfressa de nadó que solen usar els quasi marits que vestits amb bolquers mostren el simbolisme de la seva immaduresa. Per fer festa no cal perdre el sentit del gust. I hi estic en contra perquè mai són una celebració privada, que en privat cadascú és ben lliure de fer el que li plagui. Sempre demanen la complicitat dels vianants o, com és el meu cas, dels passatgers que en un vol recent des de Lió vam haver de patir no un, sinó dos, comiats de solter/a. Afegir aquest suplici als que comporta el viatjar en low cost ja és tibar massa dels límits de la paciència dels viatgers. I encara més quan l’hostessa, per la megafonia de la nau, va donar la benvinguda als celebrants. Haurien d’anar amb compte, perquè un cop t’enlaires és de difícil controlar. Així va passar dissabte passat quan la Policía Nacional va desallotjar, en un tren AVE que feia el trajecte de Madrid a Màlaga, els participants en tres comiats que s’havien fet forts al cotxe restaurant tot destorbant els passatgers. Es tracta de persones que pensen que les seves gràcies són per compartir. En un hotel de Lloret em vaig trobar tres comiats de soltera (per l’edat crec que eren de divorciada) en què les participants literalment empaitaven els cambrers. La gent que com jo érem allà amb fills no sabia on ficar-se. I la canalla, atònita, tampoc.