Eixamplar

No eixamplarem res si quan diuen colpista no alcem la mà i dignament, pacientment i pacíficament, no repliquem que no, que de cap manera, que els colpistes no fan servir urnes sinó tancs. No eixamplarem res si cada vegada que diuen nacionalista no exigim que ens defineixin nacionalisme i els fem entendre que el nacionalista sempre és l’altre o que el nacionalisme pot ser, a vegades, ridícul però el que és realment perillós i condemnable no és el nacionalisme sinó l’imperialisme. No eixamplarem res si no podem anomenar presos polítics els presos polítics i si quan ens duien que han fugit de la justícia espanyola no aclarim, obstinats i tenaços, que no han fugit per la part de justícia sinó per la part d’espanyola, d’una espanyolitat intolerant, possessiva i uniformadora, de l’espanyolitat de la maté porque era mía. I que és justament per això, perquè no va de justícia sinó d’espanyolitat mal entesa, que es van lliurar a la justícia belga, escocesa, alemanya o suïssa. I haurem d’aclarir, també, que hem vist i veiem els jutges prevaricar perquè entenen que han de salvar la pàtria pervertint la justícia, perquè pensen que la sagrada unitat és la font de tot el dret, de la mateixa manera que hi ha bisbes que ho consideren un bé moral. No eixamplarem res si ens resignem a un llenguatge que no procura aproximar-se a la descripció de la realitat sinó que la intenta desfigurar. Si no exigim, a qui ha esmentat l’apartheid o el nazi, explicacions sobre on, qui, quan o com; si acceptem que la llei és prèvia a la democràcia o que són la mateixa cosa; si no podem anomenar neofalangistes o neofranquistes o feixistots qui només veu españoles o qui defensa la legitimitat del ducado de Franco o qui empra o anima la violència en defensa de l’España eterna. No eixamplarem res si no fem un inventari de les agressions i les aïllem i perseguim. Si juguem al joc del regim del 78 com si fos un joc democràtic i no un sistema de poder corrupte i pervertit. No eixamplarem res si no identifiquem la regressió en drets socials i polítics, si renunciem a la desobediència com a instrument polític, si no entenem que fer República és guanyar sobiranies i que per fer-ho cal recuperar recursos productius o bastir una banca pública o remunicipalitzar serveis privatitzats o potenciar l’educació, la sanitat i la universitat pública. No eixamplarem res si no lluitem contra les desigualtats, si no impulsem una agenda social i polítiques en benefici de les classes populars, si subhastem l’habitatge que podria esdevenir públic, si no som capaços d’impulsar un procés constituent transversal, participatiu, des de baix, que s’allunyi de la confrontació identitària i situï el debat en l’organització política i democràtica. No eixamplarem res si no fem entendre que l’autodeterminació dels pobles és un dret i que la democràcia és un objectiu que no es guanya respectant les lleis sinó defensant els drets socials i polítics.