El gaspatxo

L’altre dia en Jordi Grau i jo parlàvem del gaspatxo. De moltes altres coses, i també del gaspatxo. No només de política viu l’home. O sí? Vam coincidir a dir que de petits no havíem sentit parlar mai d’aquesta sopa. Quan ho vam fer per primer cop, el nom no ens va agradar ni el vam entendre, i el contingut, vist de lluny i sabent que era fred, ens va semblar un exotisme d’origen remot que no estava fet per a nosaltres. Les sopes havien de ser calentes i amb poca coloració. En Jordi Grau ha descobert les delícies del gaspatxo fa poc i, ara a l’estiu, no para de consumir-ne. Jo vaig ser més matiner. Quan era jove i vivia amb els pares, una senyora d’Osuna, Sevilla, que feia feines a casa es va oferir per preparar-nos un gaspatxo. Va resultar que a aquella senyora li feia fàstic el pa remullat, ingredient que, com el nom indica, fa que el gaspatxo sigui una sopa i no un brou, un batut o una crema, i en conseqüència no l’usava. El resultat va ser una samfaina crua aigualida al túrmix que no tenia atractiu ni consistència. Un altre dia la mateixa senyora ens va voler fer arròs amb llet, un altre plat desconegut. L’arròs va sortir covat, i més tard, quan en vaig tastar d’altres, vaig descobrir que la senyora s’havia oblidat de la canyella, un altre ingredient fonamental. El pare va sentenciar que en aquella casa s’havien acabat els estrangerismes, i no es va parlar mai més, o fins molt més tard, ni de gaspatxos ni d’arròs que no fos a la cassola.

Em vaig casar amb la neta d’un senyor d’Úbeda, Jaén, que havia vingut de jove a Catalunya. Es deia Paco, va dur sempre barret cordovès, tenia la figura d’un picador, era parent d’un torero –Carnicerito de Úbeda–, s’havia fet catalanista, parlava el català amb un petit deix i era un passional del gaspatxo. Com que en aquesta última matèria no admetia mediocritats ni falsificacions, a casa seva es confeccionaven uns gaspatxos excelsos. La recepta va passar de generació en generació i aquí tens explicada, Jordi Grau, la meva conversió a la millor sopa freda que conec. Quan a casa o en un restaurant en soc servit em poso molt content. A més, el gaspatxo desmenteix aquells que per exemplificar que dues coses no lliguen es remeten a l’aigua i l’oli. Potser científicament l’aigua i l’oli segueixen en el gaspatxo separats, però si està ben fet i ben batut sembla que els dos elements hagin emulsionat junts, i aquest és el secret. Després d’aquesta divagació, en Jordi i jo vam tornar a la política: la reunió de contraris Sánchez-Torra, les lluites intestines dels independentistes que semblen irreconciliables...

L’estiu que no podia empassar-se res que no fos líquid, el pare va recórrer al gaspatxo elaborat segons la recepta de casa. Va ser l’últim aliment que va prendre.