Burrocràcia

Ni la prolífica i visionària imaginació de Kafka va anar tan enllà per descriure el nivell d’absurd que ha assolit actualment la burocràcia. Aquesta arma que utilitzen els qui manen per tenir la ciutadania a ratlla. Fa pocs dies ho vaig experimentar jo mateix. L’any 2016, en un moment molt delicat de la meva vida, els serveis socials del Ripollès em van donar 1,80 euros per poder agafar un autobús. Rebo una prestació de 430 euros cada mes com a aturat de llarga durada. Per tant, en percebre com a únics ingressos poc més de 5.000 euros any, estic dispensat de fer la declaració de la renda. Des d’aquell 2016 la situació, gràcies a l’ajut de gent que m’estima, i a algun cop de sort, ha millorat significativament i actualment he assolit un cert grau de tranquil·litat. Visc amb el que necessito, que és ben poc, i tampoc aspiro a res més. Aquesta tranquil·litat, però, va resultar alterada quan vaig rebre una carta on se’m comunicava que si no presentava la declaració de renda del 2016 em retirarien la prestació. A les oficines de l’atur em van dir que havia d’anar a Olot a solucionar-ho. Després de marcar no recordo quants números, dades i extensions, vaig aconseguir dia i hora per anar a Hisenda a Olot. L’hora era a la una del migdia i l’única combinació era agafar un autobús a dos quarts de nou del matí. Així ho vaig fer. Hi havia poca gent i em van atendre a mig matí. La cara de sorpresa que va posar la funcionària quan va mirar les meves dades al seu ordinador em va fer témer el pitjor. Em van dir que, segons la llei, si es rep qualsevol subvenció és obligat fer la declaració encara que no s’arribi al mínim. Resulta, doncs, que els serveis socials del Consell Comarcal de Ripoll havien declarat els 1,80 euros i per tant em reclamaven el tràmit. Gràcies a aquest zel administratiu, de moment, els 1,80 euros me n’han costat uns 15 entre telèfon i transport. Tot i així, aquest és un cas del ridícul on es pot arribar amb l’aplicació estricta i escrupolosa d’un reglament, llei o protocol. Afortunadament no és tan tràgic com aquell protocol assassí que va matar un nen d’un atac d’apèndix al costat d’una ambulància perquè el reglament manava que s’havia de traslladar amb una ambulància pediàtrica, quan a Catalunya només n’hi ha dues. Fa temps que els polítics prometen la finestreta única per als ciutadans, però de moment continua sent una utopia, com la pau mundial o la fraternitat universal.