La derrota de l’Estat

No cal ser un setciències per predir que un acord amistós i negociat de manera oberta i lleial amb l’Estat espanyol per fer efectiva l’autodeterminació de Catalunya és un escenari altament improbable. Governi qui governi a Madrid, podem esperar canvis en les formes –que no és poca cosa, cal dir-ho–, però no pas en el fons: la unitat sempiterna de la pàtria espanyola és un valor suprem i transversal. Sigui com sigui, l’independentisme ha de preparar-se per tornar a intentar-ho més d’hora que tard. Les properes convocatòries electorals esdevindran noves finestres d’oportunitat per consagrar de manera definitiva una majoria absoluta i democràtica a favor de la República. Al davant tindrem un Estat que ens ha mostrat la seva cara més agra –disposat a fer servir la violència i la repressió per frustrar la voluntat democràtica dels catalans– però també les limitacions de les estratègies policial i judicial a les quals va confiar la solució definitiva del conflicte. La resposta de la justícia alemanya, sumada a la belga, la suïssa i –presumiblement– l’escocesa, deixa ferida de mort la construcció jurídica destinada a anorrear l’independentisme, basada en la rebel·lió, la violència i la malversació. L’Estat s’ha ficat ell mateix en un carreró sense sortida. Si accepta l’extradició de Puigdemont, es trobaria en la situació injustificable de jutjar per fets gravíssims tothom menys el líder visible dels fets en qüestió. De la mateixa manera, si Llarena opta per renunciar a l’extradició, acabaria condemnant uns líders independentistes i renunciant a perseguir els altres. En l’àmbit espanyol s’aguantaria amb pinces, però tan bon punt la causa passés a instàncies europees es desfaria com un glaçó al sol. Imagineu-vos un Estat que després de jugar a fons les cartes de la violència policial i la repressió judicial, es trobés amb una Catalunya més ferma i convençuda que abans, i a punt de tornar a fer el pas definitiu.