A la tres
Ni presó ni exili
“Ni presó ni exili, us volem a casa!” És el lema de la manifestació d’avui a Barcelona (a les set de la tarda, a la cruïlla entre els carrers Tarragona i Diputació) per demanar allò que és obvi: que no hi ha dret que hi hagi presos polítics, i que els polítics que se’n van anar a l’exili han de poder tornar a casa seva amb tota normalitat. Ni presó, ni exili, ni extradició, ni trasllats, ni processaments, ni investigats, ni interrogats ni res de tot això, res no hi hauria d’haver. Però hi és. I malgrat les victòries judicials externes, que hi són, la repressió continua predominant per sobre del seny. I és per això que avui l’ANC, Òmnium i l’Associació Catalana pels Drets Civils (que és l’associació que agrupa els familiars dels presos i els exiliats) ens han convocat a sortir al carrer. Sí, a tornar a sortir al carrer. Com ja ho hem fet en d’altres ocasions i ho tornarem a fer per la Diada. Però en aquesta ocasió és diferent. Aquesta, la d’avui, no és una manifestació per demanar la independència, ni tan sols per fer república, és simplement per reclamar justícia; i, no ens enganyem, per si han decidit no aplicar justícia, perquè en aquest mentrestant com a mínim tinguin un pèl d’humanitat. Perquè és inhumà el que estan fent, com han estat tibant i tibant les costures de l’Estat fins a rebentar-les, amb el silenci i la complicitat d’aquells qui haurien de vetllar justament perquè això no passés. No és, deia, (o no és fonamentalment) una manifestació independentista. Avui del que es tracta és d’ensenyar al món (de tornar a ensenyar, vaja) quina democràcia és la que hi ha a Espanya, que manté en presó preventiva i amb l’amenaça de condemnes desorbitades i injustes nou presos polítics per uns fets que les justícies alemanya i belga (i aviat l’escocesa) consideren inexistents. Avui no va d’independència, va de dignitat i de justícia, i per això hi hauria de ser present tot l’arc parlamentari. Més que mai. Perquè ara, vistos els fets d’aquesta setmana, per si els en faltaven, hi ha més arguments que mai. Ningú hauria de ser a l’exili (que no deixa de ser una presó més gran) ni el trasllat a presons catalanes hauria de ser cap consol. Perquè, siguin catalanes o espanyoles, una presó és una presó.