Expulsats de Barcelona

Mataró acaba de superar els 127.000 habitants. No n’havia tingut mai tants. Des de l’any passat se n’hi han acumulat 850 més. La informació no diu d’on provenen però suposo que s’hi han de comptar els “expulsats” de Barcelona. La Laura és una antiga amiga. És de Barcelona de tota la vida i una barcelonina molt activa i passional. Em truca: “Estem buscant casa per Mataró; ja tenim ullat un pis.” Em pregunta si trobo que la situació és bona o en sé de millors. Li pregunto si s’ho ha rumiat bé. A Mataró s’hi avorrirà. Jo perquè tinc la ciutat per la mà i no he viscut en cap altra. Però ella... “El preu ascendent dels pisos de lloguer no ens deixa cap altra opció.” Ara viu a la zona de Barcelona que més li agrada, la de la part baixa de la Diagonal, amb el Poblenou, la plaça de les Glòries i la Vila Olímpica a tocar. Ho sap tot de la gran àrea. “Hem mirat pisos en altres barris de la ciutat. Els que milloren el preu del nostre són inhabitables i igualment abusius.” Vaig conèixer la Laura durant els preparatius dels Jocs Olímpics. Treballàvem junts en unes oficines de la Vila Olímpica en construcció. Un dia, amb uns altres companys vam anar a sopar en un lloc una mica lluny. Després de caminar una estona ens vam trobar en una mena de carrer molt ample, fosc, sense asfaltar i amb cases baixetes, algunes molt precàries. Era l’estiu i el restaurant tenia taules a fora, sobre la sorra i sota un fanal que feia poca llum. Ens vam entaular. Si no hagués estat per la presència d’un taxi de Barcelona immòbil davant una casa, m’hauria pensat que ens trobàvem en un poblat a mig fer d’un punt remot i tropical. Un moment vaig alçar els ulls. En una placa hi havia escrit: “Avinguda Diagonal”. Vaig tenir un principi de mareig: aquell era el carrer que travessava tot Barcelona i anava a morir a Pedralbes? El lloc va acabar contenint la prolongació rutilant de la Diagonal que, partint de la torre Agbar, acaba a mar. La Laura hi ha viscut uns anys. Ara se n’ha d’anar.

No és l’única que ha pensat en Mataró. Tenim alguns carrers habitats gairebé monogràficament per barcelonins. Són els que connecten amb més comoditat amb l’autopista que du a Barcelona, on tenen la feina. El pis que la Laura ha vist és a peu d’una parada d’autobusos que fan la mateixa connexió. D’altres prefereixen la proximitat de l’estació. Em diu el preu que li demanen pel pis. El trobo exagerat, però “és el que hi ha”. Em diu també que si ha optat per Mataró i no per Manresa o Igualada és pel mar, “el mar que no me’l toquin”. Abans es parlava molt de les “ciutats dormitori”. Per què hem parat de fer-ho si segueixen més que mai vigents? “Saps d’un institut on poder portar el nano?” Una altra mena d’immigració, d’origen especulatiu, un altre drama.