El pati del sobiranisme

ERC s’ha retret a posicions de resistència mentre aspira a eixamplar la base social. El PDeCAT encara no sap si ha tancat l’etapa convergent ni si ha obert del tot la via transversal, però ha enregistrat la marca Junts per Catalunya per definir amb precisió el perímetre de la parcel·la que està disposat a llogar-li a Carles Puigdemont. I aquest no solament no accepta fites territorials, sinó que anuncia la creació d’un nou espai polític destinat a interseccionar l’espectre sobiranista. Res de tot això no ens hauria d’amoïnar si fos només l’evolució d’un procés de renovació política: és ben lògic que els partits dissenyin estratègies per adaptar-se al batec de la societat i créixer per esdevenir primera força. Però a Catalunya aquests moviments tenen un significat afegit: no solament responen a una tàctica, sinó que són fruit d’una mala entesa que ve de lluny i que s’ha accentuat amb les discrepàncies sobre la manera d’afrontar el procés i els dies crítics d’octubre. La fragmentació de l’espectre polític independentista no és, en si mateix, negatiu perquè la varietat afina els matisos i els matisos moltes vegades permeten incloure persones i sectors que la concentració ideològica expulsa. El que sí que és rebutjable és la manca d’un consens que articuli l’estratègia conjunta i, en conseqüència, la manca d’un lideratge clar i explícit que assumeixi la gestió dels errors del passat i la fixació i execució del full de ruta de futur. I no estem parlant de noms, sinó d’estructures.