A la tres
Puigdemont & Torra
Carles Puigdemont i Quim Torra (l’un expresident i l’altre president) fan un tàndem ben curiós. Tots dos han arribat a la presidència de la Generalitat en circumstàncies excepcionals (a diferència d’altres candidats, que feien carrera política per arribar-hi, ells probablement no ho haurien estat mai sense aquestes circumstàncies excepcionals) i, no deu ser tampoc cap gran secret, cap dels dos té un interès especial en la maquinària dels partits, en allò que si parléssim del PSC en diríem l’aparell. I ara, de cop (que no és ben bé de cop, però és una manera de dir-ho), Puigdemont i Torra (i Jordi Sànchez, i un munt de gent que tenen al darrere) proposen això que hauria de ser tan transversal que és la Crida Nacional per la República, que jo no acabo de veure que sigui del tot un Scottisch National Party català però que en moltes coses s’hi assembla. Puigdemont torna a ser el centre d’atenció (si és que ho ha deixat de ser mai) i proposa un moviment que superi, que desbordi, els partits. Fins i tot el seu, el PDeCAT. Hi ha qui l’acte d’ahir a l’Ateneu Barcelonès l’ha interpretat en clau de batalla interna pel control del PDeCAT. A mi em sembla que no, que és just a la inversa. Que si Puigdemont & Torra i qui els segueixen han fet aquesta proposta no és per controlar el PDeCAT. És per superar-lo. I que haurà de ser ara el PDeCAT (no serà el primer cop que he escrit que el nom –i no sé si la cosa– no ha reeixit) qui decideixi què fa. Veig més fàcil, fins i tot per als seus interessos, un PDeCAT sumant-se a la idea proposada pel tàndem Puigdemont & Torra, que no pas que aquest tàndem lideri el PDeCAT. O s’entenen, vaja, o el PDeCAT renunciarà a dos dels seus lideratges més valuosos. I ERC? La seva portaveu, Marta Vilalta, ja es va afanyar ahir a dir que no, que la seva formació no se sent cridada a participar de cap moviment que aglutini tot l’independentisme. Lògic. Si ja no es van sentir cridats a repetir el JxSí (i el JxCat els va guanyar la partida electoral), per què s’hi haurien de sentir ara? Ja ho veurem. Estem en temps convulsos i res és previsible. Puigdemont planteja un canvi de paradigma intentant superar els partits, i aquests (el seu inclòs) se li resisteixen. Ja veurem com acaba. Perquè no oblidin que en les eleccions, tant que parlem de la gent, voten les persones, no pas els partits.