Opinió

Full de ruta

Nostàlgia de gairebé tot

La nostàlgia pot ser perillosa: aquella música, aquelles pel·lícules, aquells estius, aquells paradisos perduts i... que verda era la meva vall!!! O potser no ho era tant?

Mirant programes com ara Sputnik, Òrbita 90 (Canal 33), acabes tenint nostàlgia de gairebé tot, si tens una certa edat i ganes de reconciliar-te amb el teu passat. Fins i tot pots obviar que, en el seu moment, mai no vas pensar, ni de casualitat, que Guns N’Roses i Metallica salvarien el rock de caure en el precipici en què finalment s’ha estimbat, però amb la perspectiva que donen el temps i aquests programes d’arxiu i tisores –com també Cachitos de hierro y cromo a La 2 de TVE– s’acaba veient la gràcia fins i tot a la competició que va haver-hi la tardor del 1991 entre els Guns del doble al quadrat Use your illusion i els Metallica del seu també doble black album homònim, quan encara es venien milions de discos –fins i tot dobles o quàdruples– i internet encara no havia modificat completament les regles del joc en el negoci de la música. La nostàlgia pop de Sputnik, Òrbita 90 també funciona bé amb els músics de proximitat: veure Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, Kitsch i Umpah-Pah en aquells feliços (?) noranta, tots tan joves i innocents, no té preu. Tampoc no el té veure Martí Peraferrer, actor i director del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona, presentant videoclips amb caçadora de cuir. Tothom té un passat.

En el mateix programa, recorden que la tardor del 1991 també van morir Miles Davis i Freddie Mercury, i això et fa pensar que ja ha passat un quart de segle de gairebé tot en la teva vida i que, oh tòpic etern!, sembla que va ser ahir que Freddie cantava a la Barcelona olímpica amb la Caballé i Miles tocava Human nature, de Michael Jackson, i Time after time, de Cindy Lauper, per posar a prova la resistència dels seus seguidors més nostàlgics i ortodoxos. Perquè la nostàlgia també pot ser perillosa: aquella música, aquelles pel·lícules, aquells estius –Delafé y las Flores Azules cantaven a l’estiu del 1984, que jo preferiria oblidar–, aquells paradisos perduts i... que verda era la meva vall!!! O potser no ho era tant?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.