Entre Cavadas i Dulceida

No fa gaire el telenotícies es feia ressò de la munió de seguidors d’una influencer catalana, el nom de la qual no recordo. No és ni El Rubius, ni Dulceida, ni una Kardashian, els únics protagonistes d’aquest gènere que, por raons que no venen al cas, em venen a la memòria. Sí que sé, però, que es diu influencer a la gent que segueix molta altra gent, no tant per ser artista, intel·lectual o empresària, com per les coses que diu o fa en les xarxes socials, les seves preferències i gustos (la majoria pagats, el que vol dir que han d’anar en compte perquè està prohibida la publicitat encoberta, segons ens diuen). Solen tenir tanta o més fama, és a dir, influència, de manera inversament proporcional a la transcendència de les seves aportacions. La major part, sense estudis de cap mena, amb un llenguatge provocador, provocatiu o capaç de provocar la indignació o el vòmit, acompanyen l’adolescència i la condueixen al malbaratament de la seva empremta digital (irreversible, es digui el que es digui sobre el dret a l’oblit), o el que és el mateix, a tenir com a alternativa laboral quelcom semblant a la d’aquelles persones que segueixen.

Tot i que sols arriba a l’èxit un percentatge molt petit dels que ho intenten, la quantitat de diners que els triomfadors aconsegueixen amb els “m’agrada” dels seus seguidors fa difícil convèncer aquests que facin l’esforç d’acabar uns estudis que els conduiran a contractes precaris, després de períodes de pràctiques que sovint no són tals. Com dissuadir-los d’optar per la que sembla la manera més fàcil i divertida d’enriquir-se? Ni tan sols recordant que també una veritable carrera en aquest àmbit requereix coneixements diversos, més racionalitat que passió i més hores de feina de les que es veuen a través de la disfressa de la trivialitat i l’atzar.

Afortunadament comencen a aparèixer altres influencers com a conclusió d’èxit d’una vida d’esforç, els que es deien “líders” abans que la paraula lideratge quedés desprestigiada fins al punt que ni afegint-hi adjectius es pot dissimular. Potser Teresa de Calcuta ho va ser per a una generació de vocacions altruistes en això d’ajudar els més pobres entre els pobres, però avui he volgut fixar-me en el cirurgià dels impossibles, el doctor Cavadas, de nou notícia pel seu èxit amb un jove, prostrat des de petit en el llit del dolor, esdevingut feliç pel fet de poder seure sense patir en una cadira de rodes i haver pogut banyar-se al mar.

No és el primer cop que Pedro Cavadas fa un miracle i sense arribar a tenir els milions de seguidors que té Dulceida, cada cop és més la gent que sap que pot aconseguir transformacions que recuperen bellesa, mobilitat i alegria a les persones tractades. Comença a ser conegut, però mai ho serà tant com els que cusen un relat amb ximpleries, fan proesa del fet d’enganyar la gent pel carrer i riure-se’n, ideen proves arriscades a la pell dels altres o en la pròpia (com ara menjar-se una mosca i donar a tastar un detergent amagat en una galeta).

Una competició contra Dulceida, la té perduda el doctor, i ell ho sap. Per començar és ben difícil ser doctor, perquè és difícil ser metge: a la necessitat de tenir una molt alta qualificació de batxillerat i selectivitat, s’hi afegeix que és difícil trobar-se entre els elegits per accedir a una de les poques places que s’ofereixen a les universitats públiques i privades espanyoles. Ridícul el nombre, perquè després no parem de veure com ens atenen als hospitals persones vingudes d’altres països amb la legítima voluntat de cobrir les places que es necessiten. Difícil treure una bona qualificació, difícil tenir una plaça, difícil treure’s el MIR, difícil aconseguir una especialitat i finalment difícil ser al lloc idoni per poder fer el miracle que sortirà després en els mitjans de comunicació, i que potser aconsegueixi que un altre, tan idealista com ell, vulgui fer el mateix costós camí per després, potser també, influir sobre altra gent.

Mentrestant Dulceida s’ha tornat a posar unes sabates que alguna voldrà comprar; ha sortit en un anunci en què es venen coses que sens dubte es vendran i fa fins i tot rodes de premsa explicant la seva emoció pel fet d’haver-se casat. Tenint en compte que aconseguir ser Cavadas és tan complicat, s’ha d’entendre que la major part de la gent que encara ha de llaurar el futur pensi que és millor inversió intentar ser Dulceida. I hi ha d’haver de tot, però mentre els influencers dels hereus de la terra siguin els que són, mentre aquests no s’emmirallin en un altre tipus de vides per cercar la glòria, serà molt complicat creure en l’Arcàdia feliç que des de fa ja massa temps una part dels nostres polítics ens vol vendre i l’altra, tant cofoia com aquella, creu que ja tenim.