Somiatruites

Somiar és aquell anhel que tots perseguim. És aquella meta inabastable on tothom vol arribar sense aconseguir-ho. A la vida és positiu tenir somnis que eleven l'esperit i ens fan ser persistents en les nostres legítimes ambicions. Ara, quan els somnis són del tot irreals, fora d'onda o una pura quimera, no són res més que ous debatuts. Als qui, sense tocar de peus a terra, creuen que tot és possible se'ls qualifica de Somiatruites. Com somiatruites són els que ja donen la independència de Catalunya per feta, quan el camí és tan llarg com un dia sense pa. Les consultes independentistes realitzades el darrer diumenge, en una seixantena de poblacions, només van assolir un percentatge de participació testimonial, llevat de petits reductes. La tasca que queda pendent és tan feixuga que seran ben pocs els qui persistiran. La composició sociològica de la nostra comunitat s'ha complicat molt els darrers anys i convèncer els nouvinguts costarà Déu i ajuda. Vull reconèixer la bona fe i la il·lusió de la gent que ha conduït els referèndums, però ens ha faltat unitat d'acció. La consulta s'havia d'haver fet d'aquí a uns mesos, tothom el mateix dia –tan difícil és posar-se d'acord en el dia?–, amb una gran feina prèvia col·lectiva de divulgació i convenciment que arribés a tots els racons. Una sola data per a totes les consultes hagués multiplicat l'efecte i l'atenció dels mitjans de comunicació. Hem caigut en el pecat de la impaciència i després de 300 anys de vassallatge la urgència no existeix. L'eufòria d'Arenys de Munt es va esbravant com una gasosa oberta. Molt em temo que haurem de menjar truita durant molts de temps, tanta com frustració acumulada per tots aquests somiadors que es pensen que aquest problema històric es pot resoldre improvisadament, sense unió, amb tan de menfotisme i amb tan de botifler per metre quadrat.