Tribuna
La veritat de les víctimes
“ Per a vergonya d’Espanya, les exhumacions fetes fins ara s’han fet gràcies al voluntarisme d’associacions privades i les iniciatives d’algunes comunitats
La veritat històrica de les víctimes no prescriu. I la necessitat de reparació del dolor i dels danys causats a les víctimes de la violència és una exigència ètica i humana que interpel·la les generacions posteriors i les institucions de la democràcia. Les comissions de la veritat han estat instruments útils en diversos conflictes per establir, més enllà de l’aplicació de la justícia, una història compartida d’identificació i reparació de les víctimes, sobretot de les que han sofert greus violacions de drets humans i crims de lesa humanitat. Però, certament, la veritat espanta. Aquestes reflexions, me les suggereix la consideració de dues dinàmiques polítiques en dos estats –el regne d’Espanya i la república de Colòmbia– on, amb unes històries molt diferents però igualment conflictives, estan sorgint iniciatives que poden facilitar a les víctimes dels diferents conflictes la pau del reconeixement i de la reparació.
La recerca de la veritat històrica sol topar d’entrada amb l’oposició dels vencedors. Aquesta ha estat la política de la memòria predominant a Espanya. Ara Pedro Sánchez sembla disposat a alliberar-la dels llargs silencis imposats pels hereus del franquisme. La tímida Llei de la Memòria Històrica espanyola, aprovada el 2007 en temps de Zapatero, va ser de fet derogada pels governs de Rajoy. Però aquella llei no preveia l’obertura de les fosses comunes de les víctimes de la guerra i de la repressió franquista. No preveia, per exemple, l’exhumació de la qualificada per alguns historiadors com “la mayor fosa común de España”, la del Valle de los Caídos. La fossa on hi ha les restes de 33.833 persones, de les quals 12.410 sense identificar (encara).
Per a vergonya del regne d’Espanya, les exhumacions fetes fins ara s’han anat emprenent gràcies al voluntarisme d’associacions privades i les iniciatives d’algunes comunitats. Entre aquestes, el pes de Catalunya ha estat determinant: per exemple, el Memorial Democràtic acaba de commemorar els 80 anys del 18 de juliol amb una exposició sobre les víctimes a Catalunya; fa un any el Parlament va aprovar per unanimitat la llei que declarava la nul·litat de 66.590 judicis fets entre 1938 i 1978, i per tant, també el del president Companys. Per cert, que espera Madrid a revocar la sentència de mort contra Companys?
La nova consellera de Justícia, Ester Capella, ha promès una llei integral de la memòria i la creació d’una Comissió de la Veritat, que pretén identificar els crims de lesa humanitat i els fets compromesos des de l’inici de la Guerra Civil fins a la Transició. El nou govern del PSOE haurà de moure fitxa i, més enllà de l’exhumació del cadàver de Franco, hauria de promoure algun dia la corresponent Comissió Espanyola de la Veritat.
Com deia, Colòmbia sí que acaba de posar en marxa la seva Comissió de la Veritat. És un dels compromisos dels Acords de Pau de 2017 entre l’Estat i les FARC. Presidida pel jesuïta Francisco de Roux, la comissió trepitja fort: ha demanat ja al Ministeri de Defensa i als serveis d’intel·ligència tots els documents sobre el conflicte armat des del 1953, inclosos els documents més reservats. També ha demanat a l’antiga cúpula de les FARC tota la documentació de què disposin sobre el conflicte. Com és de suposar, les reticències i resistències davant aquests requeriments de la comissió ja s’han començat a manifestar: l’exèrcit i les forces de seguretat no ho tenen gens clar.
La Comissió colombiana de la veritat avançarà paral·lelament a l’anomenada justícia transicional encomanada a una Jurisdicció Especial de Pau (JEP). Una i altra tenen objectius diferents: la primera busca “la veritat històrica”; la segona, “la veritat jurídica”. La distinció és pertinent: l’aplicació de la justícia als possibles criminals no resoldria la identificació i reparació dels vuit milions (!) de víctimes que hom creu que ha provocat el mig segle del conflicte armat. El president De Roux declarava a El Tiempo: “Som conscients de la nostra responsabilitat com a institució de l’Estat en contra de la mentida, en contra de la por, en contra dels silencis. El nostre únic propòsit és conèixer la veritat. No es pot arribar a una pau estable i duradora si no es coneix la veritat.”
La comissió té tres anys per elaborar el treball final i global d’interpretació del conflicte. Una feina de titans. Una lliçó també per a qui ho vulgui aplicar a Madrid. A Colòmbia, una incògnita davant el grau de compromís del nou president electe, el conservador Iván Duque, amb la comissió de la veritat i la reparació de totes les víctimes.
