Perpinyà

Enmig de la roda de premsa d’ahir a Berlín li van preguntar al president Puigdemont si pensava que ell podria tornar avui mateix a Catalunya. I Puigdemont va respondre que era lliure de fer-ho, a les terres catalanes de l’Estat francès. La resposta, impecable, va causar una certa sorpresa en alguns ambients, clarament ignorants de la realitat profunda del país. Què hi farem? Joan Fuster recomanava no fer de la pròpia ignorància un argument però ja es veu que això és molt complicat.

Curiosament alguna de la premsa que n’ha fet un escarafall de tot plegat dies abans havia publicat amb alegria el descobriment d’uns papers que demostren que Franco va demanar a Hitler el ‘retorn’ del ‘Rosselló’ (tot entre moltes cometes) a canvi d’entrar a la guerra. Amb la qual cosa Perpinyà avui seria tan provisionalment espanyola com ho és francesa ara mateix. La coherència del debat és nul·la per tant.

Però he de dir que a mi em va agradar de forma especial aquesta referència. Perquè quan va començar el procés d’independència del Principat molts dels catalans de la resta de territoris, jo de València, ens vàrem preguntar si això seria bo o dolent per al conjunt del país, si alliberant el Principat no ens posàvem nosaltres mateixos en una posició més difícil. I la resposta ara mateix crec que ja és clara en el sentit que ha estat extremadament positiva. L’augment de la consciència de nació i de la consciència que és impossible seguir sense un estat propi ha augmentat molts graus. I si, com sembla indicar la resposta del president Puigdemont i també altres i variades respostes anteriors del president Torra, alguns polítics del Principat comencen a fer valer la realitat dels Països Catalans, millor que millor per a tots. Perquè al final o serem lliures de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la llibertat no serà total.