L’exili de Goiat

La nova moda del políticament correcte pot adquirir aires esperpèntics. Només així es pot anomenar el cas de l’os Goiat, que el van treure dels boscos d’Eslovènia on feia la seva per dur-lo forçat als boscos catalans en nom de no sé quin equilibri mediambiental. Algun il·luminat va considerar que si en altres temps hi havia ossos al Pirineu, hi havien de tornar. La Generalitat, el Conselh Generau d’Aran, la Fundació Oso Pardo i la Universitat de Lleida van considerar que un Pirineu sense ossos no era suficient Pirineu. Malgrat que s’haguessin extingit a Catalunya, no hi feia res, el món és ple d’úrsids. Així doncs, el 1996 hi van introduir dues femelles eslovenes. Malgrat que potser eren lesbianes, poca cosa podien fer elles soles per perpetuar l’espècie. Així doncs, l’any 1997 van tornar a Eslovènia, allà on el rei emèrit els matava, i en van adormir un per traslladar-lo inconscient perquè prenyés les dues osses que havien dut l’any abans. Li van dir Pyros i, com que no hi ha res que duri sempre, va morir després de col·laborar en la gestació d’uns quants bastards. No n’hi havia prou i el 2016 van tornar al país de l’Est. Aquest cop li va tocar el rebre a un exemplar que aquí van batejar com a Goiat. No es van fer esperar les queixes dels ramaders de la zona pels estralls que l’animal provocava en els seus ramats. L’administració va decidir indemnitzar els ramaders pagant el preu dels xais morts per la bèstia eslovena, és a dir, pagar-ho entre tots. Tot té, però, un límit i davant la voracitat, preferentment pels ramats de xais, de l’animal, les autoritats de Medi Ambient van decidir que l’os no era compatible amb el medi i, per tant, se l’havia d’expulsar. En un diari, el president de la Fundació Oso Pardo reconeixia que calia modificar el comportament de Goiat perquè no era l’apropiat, quan en realitat fa el que sap fer, l’os. Una de les mesures dissuasives que proposa són els corrents elèctrics. Tot i que el van deixar lliure, l’animal estava sota llibertat vigilada gràcies a un aparell que li havien col·locat per localitzar-lo en qualsevol moment a través d’un GPS. No se sap si per casualitat o perquè el van avisar que feia nosa, l’os ha fugit cap a França i al localitzador se li esgoten les piles. M’imagino en Goiat amagat en un bosc de l’altre costat de la frontera, dret i mirant cap al Pallars mentre amb les dues potes del davant fa el gest de botifarra. Li desitjo un feliç retorn a Eslovènia i li aconsello que eviti els Borbons.