Irreductible Puigdemont

El president Puigdemont va ser rebut ahir a Waterloo. Una gentada. Quatre mesos després que fos detingut a Alemanya (cordons, quin daltabaix, aquell dia), Puigdemont campa lliure per Europa i el món i és, políticament parlant, més viu que mai. No saben què els espera, a partir d’ara. Coneixent-lo, i repassant només el que ha passat aquests darrers mesos (i amb l’aval de saber que la seva estratègia era la bona), no saben què els espera. No pararà. Continuarà internacionalitzant el procés (ja amenaça de tornar a fer escapades per Europa, tot i que si jo fos ell no temptaria la sort altra vegada) i, tossut com és, i convençut com n’està, no pararà. Llarena va desactivar l’euroordre pensant que així se’l treia de sobre (i que s’assegurava, és clar, que no podria tornar a ser investit president) i a Espanya, tot i algunes declaracions obligatòriament discrepants, molts van respirar tranquils pensant que ja està, que la condemna a un exili de 20 anys havia desactivat Puigdemont. Il·lusos. La roda de premsa a mitjan setmana ja va deixar clar que no. I la benvinguda d’ahir a Waterloo encara més. No pararà. Tenaç, tossut, insubornable i irreductible, Puigdemont no pararà. M’atreviria a dir que és més al centre de la política catalana (i espanyola) que mai. I que ara, guanyada la batalla al PDECat de Pascal (i d’uns quants més), i amb una Crida Nacional per la República a ple rendiment (avui ja són més de 50.000 –50.000!– els adherits), no pararà. Perquè ara ja sabem que no només hi ha un tàndem Puigdemont-Torra (criticat per uns, lloat per uns altres), sinó que aquest ja s’ha convertit en un trio, i que ara Puigdemont, Torra i Nogueras des de Madrid van sincronitzats. Si Sánchez, Iglesias o qui sigui volen negociar res, ara ja saben qui són els interlocutors vàlids, tal com ha quedat clar aquesta setmana en les votacions al Congrés. L’ombra de Waterloo és (i serà) allargada; i tossuda, tenaç, intransigent i obstinada. Se’m fa estrany de dir-ho, però em sembla que Puigdemont i els seus exconsellers exiliats faran més feina des de Waterloo que si fossin a aquest Parlament necessàriament autonòmic que ara tenim. Tossut, díscol i incansable. A la seva. A la nostra.