La llibertat és irrenunciable!

Us adreço aquest escrit per convidar-vos a aixecar la mirada més enllà de la perspectiva curta fins a la perspectiva històrica, en relació amb les onades de consultes cíviques que estem vivint. La veritat és que el dret a l'autodeterminació és en aquests moments un concepte normalitzat al país, i aquest és un dels guanys de les consultes.

Els drets i les llibertats són innegociables, i això vol dir que per molts criteris que esgrimeixin els pragmàtics de saló: numèrics, organitzatius, jurídics, de resultats, etcètera, per menysvalorar les onades de les consultes, el fons persisteix. I el fons és que la societat civil té consciència nacional, i amb això alguns estadistes no hi comptaven. És per això que la lliçó organitzativa i de compromís també és un altre dels guanys. Cal prendre'n bona nota perquè no hi ha arguments per menystenir una onada com la que estem vivint. Com que és el nostre present no ens adonem que aquestes jornades formaran part de les baules de la història de l'alliberament nacional.

Són molts milers de persones que han esmerçat el seu temps i el seu esforç per encarar aquestes jornades cíviques sense brides ni complexos. Si algú ho hagués pronosticat no l'hauríem cregut. Un quart de milió de persones no és una projecció demoscòpica, és una xifra que a darrere té ciutadans i ciutadanes amb noms i cognoms que pensem que la millor manera d'encarar el futur és des d'un estat propi. Sense dependre de ningú.

Algú recorda quanta gent va manifestar-se l'11 de setembre de 1976? No feia encara un any que s'havia mort el dictador i no s'albirava encara la democràcia. La retòrica dels pragmàtics de saló en aquella època hauria fet furor, oi? Milers de persones a Sant Boi. Sobre el total del país era numèricament insignificant... Malgrat tot, amb perspectiva històrica, ningú no pot negar la forta càrrega política d'aquella manifestació de 1976, sense la qual no s'explicaria la del milió de persones de Barcelona de 1977.

Els pragmàtics de saló tampoc haurien donat dos duros pels ciutadans del Berlín Est que van aplegar-se al Mur de Berlín la nit del 9 de novembre de 1989 i van precipitar un procés que feia un cert temps que madurava: la desintegració geopolítica de l'Europa soviètica. Són dos fenòmens ciutadans, salvant distàncies, de 1976 i de 1989, que van fer caure una fitxa de dòmino, i això va desencadenar un terrabastall polític.

Es vulgui dissimular com es vulgui, l'independentisme seriós, cívic i treballador mobilitza i atreu cada vegada més gent. La història de Catalunya reservarà uns espais per als moments que estem vivint. La primera fitxa d'aquest dòmino ha caigut. Hi ha camí i hi ha il·lusió.