Opinió

Tribuna

La corrupció mata

“El PDeCAT no és un partit corrupte, però morirà perquè ha heretat un llegat que sí que ho era i cap dirigent ha tingut la valentia de desfer-se’n

La corrupció ha matat l’espai convergent. No pas socialment, sinó políticament. Els ha costat entendre-ho, però és així. La corrupció i l’entossudiment de Mas per seguir al peu de la lletra les polítiques de rigor pressupostari imposades per Andreu Mas-Colell i el seu equip. Fins a mitjan anys 90, CDC havia estat un partit que ho arreplegava tot. L’hiperlideratge de Jordi Pujol era com un mantell protector que, entre altres coses, cobria i minimitzava les diferències ideològiques, sovint ben pronunciades, entre diversos sectors. Una de les primeres reunions que vaig tenir en acceptar la direcció de la Fundació Ramon Trias Fargas, el desembre del 2007, va ser amb un nodrit grup de veterans socialdemòcrates de CDC. Encapçalats per Pere Baltà, Joaquim Ferrer, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu, em volien demanar que la Casa Gran del Catalanisme corregís la dretanització de l’espai convergent arran dels pactes amb el PP. El conservadorisme espanyol ha estat el refugi dels grans corruptes i aquella gent ja ho sabia.

A partir del bienni 1995-96, la suma d’adhesions a CDC des del punt de vista ideològic va alterar, en direcció a la dreta, l’equilibri inicial del nucli pujolista, que es caracteritzava per la combinació entre els nacionalistes amb arrels catolicoprogressistes i els socialdemòcrates, la majoria dels quals provenien del pallaquisme i alimentaven el roquisme. El liberalisme progressista, a l’anglesa, havia confluït amb el pujolisme ben d’hora, el juny del 1978. La CDC dels primers anys de l’autonomia es decantava cap al centreesquerra, com és obvi si hom observa desapassionadament quin model d’estat del benestar té Catalunya, i a més transmetia valors forts que es van anar perdent amb els anys. Pujol era un prestidigitador. En molts sentits, com s’ha vist. I la seva família encara més. Pujol va aconseguir mantenir unit un partit ideològicament ambigu amb moltes giragonses. CDC es va cohesionar, sobretot, perquè va retenir el poder durant 23 anys. Els convergents només se senten a gust si manen. Sense el poder vacil·len i fora del govern són nàufrags. Sense el poder s’asseuen a pensar, quan el recuperen deixen de tenir estratègia per convertir-se en mers gestors del pressupost. Ho vaig viure en primera persona en la mateixa època que vaig dirigir la Casa Gran. Quico Homs, l’ideòleg del nonat masisme, m’ho ha reconegut més d’una vegada.

Una de les preguntes que es feien els dirigents de CDC durant els anys del “septenni negre” era per què anaven perdent suport social tot i guanyar les eleccions. No acabaven de trobar la resposta. La dretanització dels governs Pujol havia anat en augment a partir del 1996, malgrat els esforços de Pere Esteve per donar al partit un aire de centre progressista i elevar el to reivindicatiu nacional amb la firma, el juliol de 1998, de l’anomenada Declaració de Barcelona. CDC donava suport al PP des de la curta victòria dels conservadors espanyols i aquella aliança, rubricada amb el Pacte del Majestic, era massa potent i va eclipsar l’intent convergent de presentar-se com una força progressista i fins i tot sobiranista. La cosa no va millorar amb el temps.

L’esclat del cas Palau, l’any 2009, va malmetre completament la feina feta per la Casa Gran, sobretot quan es va descobrir que les males pràctiques no eren cosa del passat. L’efecte d’aquella descoberta no va impedir que CiU retornés al poder després del septenni de sequera. La corrupció i les retallades van acabar la feina, però. A més, ERC es va anar refent de la trompada i va tornar a amenaçar l’hegemonia convergent des del centreesquerra i al territori. L’obsessió dels republicans per destrossar els convergents, en comptes de persuadir-los, els ha portat a desaprofitar l’ocasió que els brindava la falta de coratge dels líders nacionalistes per extirpar el càncer que es reproduïa. I això que tenien el vent a favor.

De vegades es diu que la persistent aliança de CDC amb el PP va portar els nacionalistes a la tomba, però en realitat els va perjudicar més la corrupció. Els Pujol van enterrar CDC. I això és el que no van saber veure ni Artur Mas ni Marta Pascal. Minimitzar la corrupció és el que va portar-los a creure que amb un canvi de nom ja estava tot solucionat. El “canvi d’aparença d’una mateixa realitat” és l’argument del jutge José de la Mata per imputar el PDeCAT pel cas del 3%. El PDeCAT no és un partit corrupte, però morirà perquè ha heretat un llegat que sí que ho era i cap dirigent ha tingut la valentia de desfer-se’n.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.