Cinc mentides

Catalunya no té dret a l’autodeterminació. Mentida –la quarta, com a continuació de l’article publicat a El Punt Avui el proppassat 30 de juny. Hi ha insistit, darrerament, la portaveu del govern Isabel Celaá, i negociadora pel PSOE en l’aplicació de l’article 155. En tot cas, l’Estat espanyol és signatari del Pacte de Drets Civils i Polítics, que en el seu article 1.1, recull: “Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació.” Dir també que és mitjançant l’article 96.1, que la normativa internacional forma part de l’ordenament jurídic espanyol –cosa difícilment rebatible a hores d’ara. Afegir que el dictamen emès pel TC en aquest sentit és pura faramalla en obviar tota la jurisprudència internacional en casos com Escòcia o Quebec –on a pesar dels límits legals s’ha optat per una solució política.

Cal tenir present que qui vulgui limitar el dret a l’autodeterminació a territoris colonials esquiva casos com Timor Oriental o Sàhara Occidental. I sobretot, la sentència emesa el 22 de juliol de 2010 pel Tribunal de l’Haia relativa a la independència de Kosovo. Més encara. Fins a quaranta estats –no colonials– incorporen en la seva constitució aital dret com a font de legitimitat –en clara mostra de l’evolució de la idea d’autodeterminació, des que fou formulat per primer cop “el dret dels pobles a disposar de si mateixos” en el context a la lliure determinació de les nacions europees del centre del continent, en ple segle XIX.

Catalunya corre risc de violència en cas de secessió. La gran mentida. L’estratagema pel qual els polítics catalans van frenar l’embranzida de l’octubre. De fet, fou la mateixa María Dolores de Cospedal la que va desmentir rotundament una possible intervenció sagnant de l’exèrcit. De fet, no hi ha proves de cap mena sobre les amenaces que Carles Puigdemont i Marta Rovira –a ròssec del primer– van posar sobre la taula. Fins i tot hi havia un diari digital –Vilaweb– que constantment desmentia moviments de vehicles blindats i no es té constància –ni hi ha cap prova– de cap rutina militar en aquest sentit. Fins i tot la repressió policial l’1 d’octubre es va esvair quan part important dels cossos policials varen decidir retornar a les casernes –fruit de l’escàndol que estava generant el brutal dispositiu contra manifestants pacífics.

El cert és que el pànic a tirar endavant feu que fins i tot es comprés la possibilitat d’una ulsterització inversemblant a Catalunya. És un argument que encara fa fortuna. I és que la violència és l’espasa de Dàmocles contra el procés d’independència. Però una cosa és l’extrema dreta i l’altra –molt diferent– la divisió ètnica d’una demografia que en el seu fonament està cohesionada i té més a perdre –a una banda i a l’altra– amb formes de radicalització que no interessen a ningú. En qualsevol cas, la noció de “convivència” és la que ha imposat a Catalunya la pau dels cementiris.