opinió
La bilateral perd el ‘bi’
Semblava que després d’onze anys de dejuni de reunions, en què ha passat de tot menys prendre acords a tots nivells, en saber que es reunia la bilateral entre Generalitat i Estat hom pensava: “Hi haurà un pessic de bona voluntat, res d’importància, és clar, per pentinar el mort i parar tan sols un pensament l’acarament actual.” Doncs rotundament no. Totalment gent nova en un i altre costat, presidits els forasters per la ministra Meritxell Batet i els de casa pel veterà Ernest Maragall, conseller de la Generalitat. S’esperava amb convicció que farien una proposteta aprovable amb tota seguretat per uns i altres. Per exemple: Proposta i text del decret, “D’ara en endavant, les ventositats que tenen lloc fora de casa, al camp o a la muntanya, deixades anar dedicades, de cara a llevant i d’esquena a la península, on els seus pobladors ho fan orientats a l’inrevés, es prodigaran sense cap mena de restricció mirant al nord o bé al sud. A les zones afectades hom donarà pas a les ventositats direccionals sense posar entrebancs. Potser podran ser dedicades a erradicar la vespa asiàtica, a la qual fins al moment no es troba manera.” Un contemporitza i voldria fer pàtria. Arraconades a les golfes de la Generalitat hi ha innombrables propostes sense estrenar d’onze anys de discòrdia i mals entesos, que algunes podrien sortir ara a la palestra. No cal il·lusionar-se però. És ben clar que al darrere dels somriures i de les mitges rialles –més aviats els terços de rialleta educada– hi ha tot un món d’enveja adobat amb odi i accions ocultes de les quals sols podem detectar els resultats.
Els polítics joves que han aterrat últimament reberen la convocatòria amb satisfacció, creient que l’interlocutor que havia donat alguns senyals d’apropament posaria fi a una etapa agra a desdir i la sortida d’una cursa que a vegades sembla que inicia un canvi. Parlaren de la propera reunió a la tardor talment hagués quedat quelcom pendent de les propostes no discutides. Ni prengueren nota de la reiterada petició catalana de la llibertat dels presos polítics i retorn dels exiliats. Fa unes setmanes que es va respirar un ambient judicial favorable. “Això està canviant. Hi ha senyals d’un canvi d’actitud!”, feien els mitjans. Res de res. Tot el referent al procés evolutiu d’autodeterminació, independència i república, ni pensar discutir-ho, i ara!, ni tan sols comentar-ho. Sols al replà de dalt en parlen preocupats. La massa de ciutadans i pobletans amb una mitja cultura i experiència semblant, en arrimar-se a un partit, al veïnat o il·lustrant-se al cafè, molts d’ells no acaben d’entendre aquest problema entre catalans i espanyols. La veritat és psicològica. A nivell superior ens admiren. La classe mitjana culta ens enveja. La gran massa –ben treballada– ens tem i ens odia. Els catalans fa anys que passem l’estiu sentint cantar “... y Viva España!!” I tots els cantants no són estrangers. Bona part del problema el tenim a casa!