‘La Marsellesa’

Vaig tenir l’oportunitat de veure la final del mundial de Rússia a França mateix. Va ser a Briançon, una localitat turística situada prop de la frontera italiana amb fortificacions de Vauban, l’enginyer militar de qui vaig tenir la primera notícia llegint el Victus de Sánchez Piñol. Vaig arribar a Briançon, deia, just una hora abans del partit, quan els carrers de la ciutadella ja eren plens de banderes i barrets tricolors. Una senyora molt amable que regentava una tenda de souvenirs em va indicar on podria veure la final en pantalla gegant. Era més avall, en un bar anomenat L’Eden. Madame tenia pressa per tancar la botiga i plantar-se davant la tele, així és que em vaig afanyar a sortir. Arribar a la terrassa de L’Eden va ser tot un espectacle. A més de la pantalla gegant, n’hi havia unes quantes més escampades entre taula i taula perquè ningú es perdés detall. Abans de decidir on instal·lar-me, ja m’havien estampat unes pintures a la cara amb el blau, blanc i vermell. Tot d’una, els clients del bar es van posar drets i van començar a entonar La Marsellesa. Era el moment dels himnes i em vaig trobar a mi mateixa cantant l’única estrofa que me’n sé (apresa a 8è d’EGB a l’escola on em van adoctrinar). La resta, ja us la podeu imaginar. Els gols de les bleus van anar caient fins que l’àrbitre va xiular el final. I, de nou, La Marsellesa. De sobte, una ombra de dubte em va venir al cap: tornen els nacionalismes? Marchons!, Marchons!...