La monarquia exemplar

Fa pocs dies, el president del govern espanyol per accident, Pedro Sánchez, es va erigir en defensor acèrrim de la institució monàrquica. Poc després d’un consell de ministres, va proclamar “tenemos una monarquía renovada y ejemplar en la figura del rey Felipe VI”; i, sense gaires manies, va estendre els seus elogis a la figura del rei emèrit. Molt probablement, si els periodistes haguessin insistit, Pedro Sánchez hauria proclamat la seva admiració per Alfons XIII, Alfons XII, Isabel II, Ferran VII, Carles IV, Carles II, Ferran VI, Lluís I, Felip V i tots els borbons haguts i per haver. La passió dels socialistes per la institució monàrquica no ve d’aquí i, en alguns moments, fins i tot ha superat la del PP. Quan li van preguntar sobre el tema, el secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, va afirmar “se puede defender la república y no tener ningún valor republicano”; i també es poden tenir “valores republicanos” i no plantejar-se “ningún dilema entre España y monarquía”. La frase podria incloure’s a les proves de selectivitat, amb el perill de provocar la fugida immediata o el deliri dels examinands. En realitat, resulta inexplicable aquesta passió monàrquica d’un partit que predica la igualtat de tots els ciutadans. Però encara es fa més inexplicable en el moment actual, quan la monarquia espanyola ha arribat als límits de la degradació històrica, amb un rei emèrit acusat d’enriquir-se a base de comissions il·legals o de pagar els seus excessos amb diners públics i un rei titular que, en comptes de creure en “la España plural” crida a la guerra santa contra una part dels seus súbdits. Després de tot això, afirmar que la monarquia és “renovada i exemplar” voreja la paranoia. L’esquerra espanyola, més enllà del que acabi passant amb Catalunya, hauria de tenir un projecte de renovació per al seu país; i es fa difícil imaginar que en aquest projecte hi tingui cabuda una institució i uns personatges que poden qualificar-se de moltes formes menys de “renovats i exemplars”.