Opinió

Vuits i nous

Llet crua

“L’estable connectava amb una botiga neta, blanca i perfumada

El govern de la Generalitat ha donat permís per consumir llet crua, llet acabada de sortir de la vaca i sense trajecte previ per les plantes depuradores i envasadores. El govern de Madrid ha cuitat a derogar el permís amb arguments sanitaris. En una altra ocasió, la intromissió hauria estat molt mal acollida. En aquesta, molts sobiranistes que creuen en les bondats de la pasteurització i les maldats de la llet tal com raja li han donat suport. Només els falta dir que sense l’assistència de Madrid quan siguem independents morirem d’un mal cultiu intestinal.

De petit i de jove a casa no es consumia cap altra llet que no fos crua. Hi havia a la ciutat sis o set vaqueries. Les vaques rumiaven en un estable que connectava amb la botiga oberta al carrer. Si l’estable feia pudor i era brut perquè els estables no tenen o no tenien altra naturalesa, la botiga era neta, blanca, lluminosa i perfumada, atesa per unes senyores amb davantal de puntes roses. Obrien fins i tot per Nadal, i jo em recordo el matí del Nadal de la gran nevada oferint-me a casa per anar a comprar la llet a la nostra lleteria. La llet s’havia de bullir tres cops. L’operació es feia en un pot que no era com els altres de l’armari: un pot ample de color marró per fora i blanc per dins que tenia una gran nansa. La llet produïa un tel espès que nosaltres colàvem i llençàvem perquè ens feia una mica d’aprensió, que és la manera de no dir que ens feia fàstic. Altres el consumien. Van venir les llets envasades, però mentre la nostra lleteria va resistir ens hi vam mantenir fidels. La primera llet envasada del meu record era de la marca Ram. No era blanca, sinó beix, i un dia que vam llegir al diari que en algun punt del país algú havia trobat un bolígraf Bic a l’interior de l’ampolla vam afermar les nostres conviccions. La nostra lleteria elaborava amb la seva llet uns iogurts com jo només he trobat en alguns països bàltics o a Grècia. Els consumia els dissabtes al matí, sucant-hi l’ensaïmada que la mare em duia de la plaça. La mare treia del cistell també un ramat d’api d’olor penetrant. El dia que Ferran Adrià em va fer tastar una de les seves creacions amb un esqueix de farigola al nas vaig poder dir que la combinació gustativa i olfactiva jo ja l’havia practicat a casa cada dissabte al matí i que des de llavors la busco sense trobar-la.

El permís de la Generalitat no m’afecta perquè les vaqueries em cauen molt lluny. Pel camí, la llet se’m tallaria. La llet es tallava, com la maionesa feta a mà, molts cops a causa d’un tro. L’envasada resisteix totes les tempestes. Vam acabar claudicant quan jo ja no prenia llet. Soc el resultat de la llet crua i bullida tres cops, cosa que no vol dir res ni de bo ni de dolent, només ho constato.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.