La bella i la bèstia

A principi dels anys vuitanta del segle passat els ajuntaments democràtics tot just constituïts es van apressar a construir o adquirir teatres, amb un gran sacrifici perquè no tenien gaires diners. El 1984 l’Ajuntament de Mataró va comprar el Teatre Monumental, encara ara en funcionament. Tenia una platea enorme i un escenari petit, i com que l’antic propietari l’havia destinat a fer-hi només cine els camerinos i la tramoia presentaven un estat d’abandó que feia plorar. Teníem pressa per inaugurar-lo, però, i vam contractar la companyia Teatre Metropolità de Barcelona, que llavors representava La bella i la bèstia, perquè hi fes la primera funció. Va venir el director, Iago Pericot, a inspeccionar-lo. Es va posar les mans al cap. Va enumerar una per una les deficiències del teatre i va fer un crit d’esglai quan va descobrir que les bambolines no eren de color negre, com ho són totes, sinó grogues: “Però que no sabeu que al teatre el groc porta mala sort?” Em vaig pensar que en aquell moment podíem donar per suspesa l’estrena, però Iago Pericot, que era també un gran comediant, va canviar tot d’una de registre i va començar a trobar gràcies a tot el que abans havia blasmat: “Quins camerinos tan espaiosos, quins miralls més nets, quina acústica més afinada, quin groc més encertat...” Ja el coneixia. Uns anys abans havíem coincidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, ell professor i jo alumne de les classes organitzades per Ricard Salvat. Els àpats els fèiem conjuntament al menjador del Licée Renouvier. El menú era invariable: pistons bullits. La matrícula que pagàvem no devia donar per a més. Un dia que davant la insistència hi va haver un inici de protesta, Iago Pericot va fer com si es trobés davant un excels arròs a la cassola: “Quin arròs més al punt, quines gambes, quins llagostins, mira aquesta costella de porc...” No diré que ens va suggestionar i convèncer però em va fer riure com Charlot menjant-se una sabata. La bella i la bèstia, interpretada per Sergi Mateu, va inaugurar el Teatre Monumental.

Pocs anys més tard, vam portar-hi el Cyrano de Flotats. Va venir un emissari. Hi havia feina per fer però les bambolines ja eren negres i els camerinos, presentables. Va mirar la sala. Les parets eren pintades de verd. Es va esverar: “Que no sabeu que el verd porta mala sort?” Perdoni, que no era el groc? “A França, d’on ve Flotats, és el verd.” No ho vaig entendre gaire perquè tenia entès que la superstició era motivada pel vestit groc que duia Molière quan va morir, però em vaig passar uns dies patint per si Flotats no venia. Va venir, i ho va trobar tot perfecte. O va dissimular amb la comprensió i la professionalitat de Iago Pericot, que acaba de morir.