Perdre el telèfon

La primera sensació és de sorpresa, d’un sentiment d’incredulitat i de negar la realitat. No pot ser veritat! No es pot haver perdut una cosa tan important, una eina indispensable per a aquest ofici, una joia de l’orfebreria periodística fabricada a base d’anys i anys d’anar-hi sumant noms i telèfons de gent important. No es pot ser tan talòs per deixar-se perdre una cosa així. I ara de què s’alimentaran els articles? I si no hi ha articles, de què s’alimentarà aquesta boca?

Però la condició humana és la que és i l’imbecil·litat abunda, i viu tan a prop i és tan pròpia que adonar-se’n és impossible fins que no s’hi topa de front. Acceptar la crua realitat no és fàcil, encara menys quan aquesta es presenta de forma salvatge i descarnada. És per això que sempre es fa un últim intent per intentar negar l’evidència. Algú truca al número del mòbil perdut, per si respira per algun racó. Però la resposta és un silenci inquietant, alguna cosa similar al brunzit silent i corprenedor de la mort. Es regira tot. S’aixequen els coixins del sofà amb nerviosisme i es repassa 25 vegades el mateix racó, per si en les 24 ocasions anteriors no s’havia mirat bé. Es refan moviments pensant amb lògica, es busca dins del cotxe, als últims metres de carrer abans d’arribar a casa... No hi ha res a fer, el telèfon no apareix, els contactes s’han esfumat.

En sortir de la botiga, amb el nou aparell a la mà només hi ha una actitud possible per adoptar. No cal castigar-se més per la pèrdua dels contactes, potser ja tornaran tot sols. És millor somriure a la vida per haver-te ajudat a deslliurar-te del contacte aquell que et feia ànsia enviar a la paperera. Au, bon vent i telèfon nou.