Música bona i dolenta

Antoni Batista, el nostre primer periodista entès en ETA i, en general, en el País Basc, és també un melòman que toca el piano i l’orgue i que aquest estiu m’ha fet passar hores formidables amb el seu llibre La sinfonía de la libertad: una història de la música a través dels intèrprets o compositors que s’han compromès políticament, des de Mozart a Pau Casals. Al final de cada capítol indica per quins canals es poden escoltar les composicions que ha mencionat. M’he passat la lectura amb els auriculars posats. Per retornar-li el favor li he fet conèixer una pel·lícula anglesa de l’any 1952 en la qual Audrey Hepburn balla al so d’El cant dels ocells i de La Mare de Déu quan era xiqueta. La banda sonora és de Robert Gerhard, el músic de Valls que després de la guerra es va exiliar a Londres. Antoni Batista queda sorprès i, com que en sap molt més que jo, detecta que també hi ha unes notes de L’emigrant. O potser és que a l’hora de compondre L’emigrant Amadeu Vives va introduir uns aires de La mare de Déu quan era xiqueta, cançó que, dit de passada, feia plorar Josep Pla, segons confessió seva. Pla deia que li agradava la música dolenta. A mi em passa igual, i per això quan vaig convidar l’altre dia a sopar l’Antoni Batista, ho vaig fer amb una mica de vergonya i pensant si no cometia una gosadia. “A mi la música dolenta també m’agrada”, em va confessar. Quan parlem de música “dolenta” volem dir sarsueles, operetes, bandes i alguna cançoneta més o menys lleugera. La que Catalunya Música no posa mai. Vaig quedar molt tranquil·litzat, i també afectat per l’enveja. Jo en cine soc tan sibarita que no hi ha cap pel·lícula que m’agradi. En tinc una llista de setanta-cinc i no passo d’aquí. Al contrari: de tant en tant n’esborro alguna un cop tornada a veure. Ja voldria que m’agradessin també les “dolentes”... Aniria al cine com l’Antoni va als concerts: a passar-m’ho bé, i no a rondinar. L’enveja puja uns graus quan m’explica una conversa de dues hores que va mantenir amb Leonard Bernstein en un restaurant de Viena. No l’ha posada mai per escrit i li suplico que ho faci. Bernstein parlant de la música espanyola i catalana, de la sardana... West Side Story, musicada per Bernstein, es troba entre les setanta-cinc. No és del tot una obra mestra, però la banda sonora, sí. L’Antoni té el seu cànon: Bach, Mozart, Beethoven i Xostakòvitx. Jo hi inclouria Xostakòvitx? No hi entenc tant. Potser Chopin, potser Falla, potser Stravinski, si hi hagués d’haver un rus. No vam pensar a comentar que la mare de Falla era de Mataró, la ciutat on sopàvem. Per Pau Casals, Stravinski va conèixer i admirar la sardana. Va arribar a través d’ells dos a Bernstein? Hi ha tantes coses per parlar amb l’Antoni Batista...