Un any

Tal dia com avui fa un any, malauradament tots sabem on érem. Sabem què fèiem en el moment que ens en vàrem assabentar i sabem, sobretot, què vàrem sentir, què vàrem sentir a mesura que passaven els minuts i les hores i agafàvem consciència de l’horror. Desconcert, incredulitat, i ràbia. Més que ràbia, ira, fúria. I por. I més que por, terror. I per sobre de tot, consternació. Aquesta ha estat una setmana dura. I avui ho tornarà a ser. Fa dies que veiem, escoltem o llegim el que va passar; sentim testimonis de veïns, familiars, policies, metges i psicòlegs que ens han donat detalls i més detalls que com va anar. Però em fa l’efecte que cadascú de nosaltres n’és un, de testimoni, del que va significar aquell dia. Molts estàvem de vacances i, tan bon punt ho vam sentir, ens vàrem mobilitzar. En minuts, al diari va arribar tothom, fossin on fossin, per fer el que a nosaltres ens tocava fer, que era informar. A la policia va passar el mateix, i als hospitals, i als serveis d’emergència, i als de neteja, i on fos. Tothom hi va ser. Cadascú posant-hi allò que hi podia posar. Els ciutadans fent entrar a casa seva els turistes que eren al carrer, els veïns i comerciants de la zona ajudant els ferits, els conductors obeint el que se’ls deia, els veïns duent aigua i menjar als qui estaven atrapats al cotxe... I els que no hi podien fer res, perquè eren lluny, hi eren igualment emocionalment. Pensant-hi i preocupats sense poder fer res més que enganxar-se a la tele o a la ràdio per sentir les novetats. Però compungits, afligits i entristits com si fossin a la Rambla mateix. No va ser un dia complicat. En van ser uns quants. Hem d’estar molt orgullosos de com els serveis d’emergència, els Mossos i els metges van actuar, però a mi m’agrada pensar com d’important va ser també la força de la gent, de tots plegats. Com tothom es va bolcar a ajudar i com de gran va ser el sentiment de solidaritat, de companyonia, de col·laboració, que ens va envair aquells dies. I que, un any després, hi continua essent. Intacte. Com intactes continuen estant la consternació, la ràbia i la desolació que vàrem sentir.