Amb la boca plena d’aigua

Pablo Casado impúdicament retratat al costat d’un grup d’immigrants desembarcats a les costes espanyoles inspira la mateixa funesta confiança que el rei emèrit fent un safari fotogràfic entre les darreres colònies d’elefants africans. “Tu seràs el pròxim”, semblava que el nou líder del PP volgués dir a un dels refugiats d’ulls esbatanats que resignadament li tornava la salutació en la propagandística imatge que aquest estiu s’ha fet viral. No pas el pròxim a tenir papers, és clar, sinó més aviat a tastar l’autèntic abast de la falsa solidaritat d’aquests neocolonialistes, només disposats a obrir les portes als fugitius dels continents explotats si és per facturar-ne les matèries primeres que les multinacionals hi roben. Costaria trobar una escena recent tan desvergonyida com aquesta de Casado, directament comparable per la seva càrrega de cinisme a aquella que va regalar-nos el vell monarca quan pretenia fer-nos creure que de veritat era un error i que no tornaria a passar. Afortunadament, aquesta última setmana s’han produït novetats per part dels que no pensen que els immigrants del segle XXI hagin de ser tractats com una espècie en vies d’extinció. Aparquem, doncs, la demagoga munició que gasta Casado i centrem-nos en allò que de debò interessa: l’acord de diversos països per repartir-se els que ha rescatat el vaixell Aquarius. Un acord inèdit que implica sis govern diferents i obre les portes a futurs compromisos. I que, a més, arribava després que el president Quim Torra hagués ofert públicament els ports de Palamós, Vilanova i Sant Carles de la Ràpita per acollir els nàufrags. “No és viable la política de portes obertes, és impossible repartir papers per a tothom”, proclama la xerrameca oportunista dels que volen pescar vots mentre deixen ofegar persones. Però els que de veritat coneixen el problema saben que no parlem pas de repartir permisos de residència a dojo, sinó simplement de permetre arribar a terra ferma els que ens demanen auxili amb la boca plena d’aigua salada.