Tapabruts estadístics

Resulta curiós que, anys després de la teòrica remuntada després del pic de la crisi, i malgrat els missatges optimistes –tot i que prudents, això sí–, de la infanteria econòmica del país, la percepció del carrer és que això no tan sols no s’ha acabat, sinó que la perspectiva no és gaire falaguera per al gruix dels que ens guanyem la vida treballant, sigui a salari o bé tirant endavant un comerç, una pime...

Una de les accepcions del concepte “treball” és la d’“esforç sostingut”, que és la que més s’escau al que estan fent molts ciutadans i ciutadanes per sortir-se’n. I és que, a la vista de la precarietat laboral i els sous esquifits, que molts joves estan, ai las, normalitzant i acceptant com un fat inexorable, les xifres de l’Enquesta de Població Activa o de l’atur registrat esdevenen simples tapabruts de molts drames –i tragèdies– personals.

Fa pocs dies, en aquestes planes, un líder sindical demanava que, a banda d’omplir titulars amb actuacions sobre l’oferta, és a dir, demanant treballadors més formats, flexibilitat laboral, més idiomes i més tecnologia, potser cal que ens plantegem començar a actuar sobre la demanda. Els empresaris són repatanis quan se’ls parla de saltar-se el catecisme liberal, però casos com el dels treballadors de cabina de l’aerolínia Finnair, que cobraven com a auxiliars administratius, clamen per una normativa més severa i més contundent.