Espanya fracassa a Catalunya

Els estats fan construcció nacional mitjançant el nacionalisme banal, un nacionalisme subtil i quotidià. D’exemples, en tenim: l’associació per part de les institucions de França dels pensadors i filòsofs a la idea de la grandeur francesa o el “somni americà” dels EUA. Espanya té elements de nacionalisme banal: la reivindicació del castellà com a llengua comuna amb gran part de Llatinoamèrica o la figura del rei, que teòricament s’allunya de les confrontacions polítiques, o productes audiovisuals com les sèries Cuéntame o El ministerio del tiempo, que intenten crear un imaginari compartit.

Aquests dies hem pogut veure com el nacionalisme banal espanyol ha fracassat sense pal·liatius en la seva construcció nacional a Catalunya. L’acompanyament al rei durant els actes de record a les víctimes dels atemptats de l’agost de l’any passat ha sigut esperpèntic i fins i tot aberrant. També les manifestacions de fa un any contra el procés va donar-nos imatges d’un nacionalisme a la defensiva, arrelat en elements identitaris molt excloents fins i tot amb simbologia d’extrema dreta. Aquesta forma d’expressar el nacionalisme espanyol fa allunyar de les

manifestacions persones que potser hi participarien però no volen ser associats a un espectacle tan explícit.

Ha fracassat el discurs de la “lengua común” que intenta imposar el nacionalisme banal espanyol a través de la RAE i l’Instituto Cervantes. Amb aquest discurs pretenen folkloritzar i arraconar la resta de llengües de l’Estat i per tant diluir altres identitats nacionals. El fet que moltes persones que tenen com a llengua familiar el castellà hagin adoptat i considerat el català com a llengua de prestigi és quelcom que no acaben d’entendre els ideòlegs espanyolistes. El que portem veient durant aquests mesos, amb un rei enfadat amb uns catalans que no el reconeixen, manifestacions i actes esperpèntics de l’espanyolisme és una mostra del fracàs del projecte de construcció nacional espanyol.

Que el nacionalisme espanyol hagi fracassat a Catalunya no vol dir que encara hi hagi una bona estratègia de construcció nacional catalana. Amb tot en contra s’ha aconseguit que el català sigui llengua de prestigi i utilitat en una part més àmplia de la societat. Fer això obre una porta cap a la identificació amb el demos català. Però encara no trenquem algunes barreres identitàries i encara no sabem quins són els símbols que més tenim compartits. El fracàs del nacionalisme espanyol ha permès més marge de maniobra a la construcció nacional catalana, però ara ha d’afinar.

Perquè, no ens enganyem, més enllà dels arguments socioeconòmics i polítics, al final el que decideix el suport o no a favor de la independència és una

major identificació amb el demos català que amb el demos espanyol. I això

requereix construcció nacional.