Vuits i nous
La dutxa de casa
Si les parets dels edificis parlessin, les de l’aeroport de Palma dirien que un cop superada la primera quinzena d’agost estan exhaustes i ja no poden més. Ho fan en nom seu els aparells animats: les cintes transportadores de persones s’han estovat de tants peus, les cintes de les maletes carranquegen, els dispensadors de sabó dels lavabos no treuen suc, les màquines de les begudes es queden els diners, les màquines de cobrar el tiquet de l’autobús fins a Palma no n’accepten. Hi poses el bitllet tal com indiquen les instruccions i després d’una petita deglució el retorna. A veure per l’altre cantó? A veure allisat? Els turistes observen la devolució amb ulls al·lucinats. Ho intenten una vegada i una altra com si els anés la vida. Els indígenes ens resignem més aviat. Doncs què? No podrem agafar l’autobús? Viatjarem gratis? Cobra el conductor, però la màquina no li permet facilitar els bitllets d’anada i tornada, com molts voldrien. Només d’anada. Un panell lluminós indica les pròximes parades. Les indica quan ja han estat superades. Hi fa una calor espantosa: “L’aire s’ha espanyat.” Confiem en els robots perquè ens facin còmoda la vida futura. Tots aquests aparells són una aproximació a la robòtica que a l’aeroport de Palma, en la segona quinzena d’agost, ens adverteixen que també tenen debilitats humanes.
A port de Sóller, l’endemà, sento uns cambrers situats a les portes d’uns bars veïns que comenten: “Calculo que ja hem servit al vuitanta per cent.” “Doncs jo que encara ens falten el quaranta.” He dit que eren cambrers i potser eren els amos. Pel to de veu no he endevinat si expressaven alegria o tristor. Alegria perquè el frenesí s’acaba, tristor perquè el negoci a partir d’ara va de baixa. Tant podien ser cambrers com amos. Tots són temporers. Si ens fixem en els beneficis ja és una altra cosa.
Sóller, amb els plàtans alts i esponerosos i les terrasses dels bars ocupant els carrers, sembla una població de la Catalunya Nord. Ceret, potser. Exagerant una mica podríem dir que fins aquí arriba la influència dels reis de Mallorca, amb palau a Perpinyà. El tramvia que uneix el nucli rural i tranquil amb el port festiu i atabalat fa un tràveling visual com el de Sunrise, la pel·lícula de Murnau. Els turistes l’omplen. Venir de tan lluny per pujar a un tramvia que sembla de joguina. Semblen feliços. Ho semblen també els que ocupen els bars, els que estenen la tovallola a la platja, els que visiten la catedral de Palma, els que no troben l’hora d’anar a dormir. Però se’n tornen. Anada i tornada. A l’aeroport, suats, carregats de capses d’ensaïmades, observen amb contrarietat que l’avió va amb retard, i en aquell moment ho donarien tot per la dutxa no de l’hotel sinó de casa, que no falla.