la crònica
‘Per San Marco’
En aquests moments de la vida ciutadana ben segur que es comptarien amb els dits de les mans els individus i indivídues de Girona i les comarques que no han estat a Venècia. Una cita imprescindible, una ciutat única al món, carregada d’història, de literatura, d’art, i d’una configuració especial enmig de les aigües marines, amb els seus infinits carrers i carrerons. I on no hi ha transit rodat: tot és a peu, o escollint una de les embarcacions que comuniquen la badia. No és gaire aconsellable anar-hi en ple estiu, quan l’afluència de visitants és tan gran que hom es confon pels carrers, assenyalats com a “direccions úniques”, ja que és impossible un transit humà en els dos sentits. Tot el que hem dit és de domini públic i ens ho podíem estalviar.
Hi afegirem encara que a les cantonades sol aparèixer sempre un cartell que assenyala els dos rumbs sovintejats per als transeünts: “Per San Marco”, és un, i “Per Rialto” és l’altre. El “Canal Grande” és l’extensa via marítima que ressegueix el laberíntic eixam de carrerons que condueixen d’un lloc a l’altre, carregats de palazzi i de chieses entre altres molts elements arquitectònics. Tornem a ser conscients que aquest apartat també era innecessari!
Però ara ens traslladem a la ciutat de Girona en un moment que els visitants son multitud. Aquest any és una allau de gent que transita i que cerca viure experiències que tal vegada no assoleix al seu país. Hem comprovat que a la Rambla és difícil veure-hi una persona gironina –llevat dels dependents de botigues i bars– en les hores punta del dia. Aquell passeig d’esbarjo gironí, ara és d’esbarjo de visitants, mentre que els comerços i restaurants hi fan l’agost.
Venen a Girona –en general– sense un pla precís de visita. A l’oficina de turisme de la Rambla els faciliten un plànol del Barri Vell, però molts es refien més dels seus aparells electrònics per orientar-se. Hi lluiten a cada cantonada per trobar el sentit de la seva marxa.
Caldria col·locar en llocs estratègics els senyals imprescindibles per estalviar passos perduts, i per estalviar també als veïns dels llocs la funció –feta per altra banda amb molt de gust– de cicerone. Dos sentits principals imprescindibles: “Cap a la catedral” i “Cap a la Rambla” o “Cap al pont de Pedra”… I també retolar amb una certa traça els llocs principals per on el visitant transita, fins i tot amb breus descripcions del que pot veure i de la transcendència històrica de l’indret. Es digui el que es digui, l’entrada de visitants és una benedicció. Que seria de Girona a l’estiu sense ells? És necessari facilitar-los el camí, aconseguir una impressió favorable i donar-los un concepte clar del que és i ha estat la nostra ciutat.