Una taula mal parada

Tant el PP com Cs s’han proposat fer marxa enrere en el trajecte autonomista de l’Estat espanyol. En primer lloc perquè les institucions financeres europees ja han avisat que aquest model dificulta la reducció d’un dèficit públic que, si bé no és imputable al sistema sinó a la mala gestió política, es fa servir per fer passar bou per bèstia grossa. I, a més a més, perquè mai s’han sentit còmodes amb cap ordenament territorial que no permeti un control exhaustiu plenipotenciari des del govern central. El conflicte amb Catalunya ve, precisament, d’aquí.

Ara, Pedro Sánchez i el seu PSOE entre parèntesis mostren una actitud menys crispada que els seus antecessors, fan valer el seu esperit immaterialitzat del federalisme i això fa pensar que una taula de negociació és possible. Fins i tot Carles Puigdemont ho manifestava durant les jornades Beyond Borders, celebrades a Escòcia aquest darrer cap de setmana per parlar del futur de Catalunya i d’Europa. És probable, doncs, que, de taula, n’hi hagi aquesta tardor. Una altra cosa són les expectatives: Sánchez posarà estovalles a aquesta taula? Utilitzarà els mateixos piolins que ens van venir a estomacar l’1-O per aturar les provocacions de carrer de Ciudadanos i també ho faran cantant l’“a por ellos”? Els presos polítics seran alliberats i exonerats? Abjuraran els socialistes espanyols de l’aplicació de l’article 155, impulsat amb la seva complicitat? Tindrà cap oportunitat el poble català perquè es validi la seva voluntat? Etcètera.