Caducitat

Els electrodomèstics duen incorporat un giny que fa que al cap d’uns anys d’usar-los deixin de funcionar, amb l’objectiu que n’hagis d’anar a comprar un altre. Ho havia sentit dir, i m’havia cregut que era la invenció d’un paranoic. Si fos veritat, les associacions de consumidors ho haurien denunciat i alguna llei hi hauria que impedís l’eutanàsia de les neveres i les rentadores. És veritat. M’ho va confirmar un reportatge que vaig veure l’altre dia per la televisió pública. Els que hi sortien a explicar-ho en parlaven amb naturalitat i amb el posat fatalista de qui no hi pot fer res. Les fàbriques d’electrodomèstics no poden parar, han de treure al mercat models que han de ser consumits. Si les neveres i les rentadores duressin a la seva voluntat la rotació es trencaria i molts negocis que fan anar el país se n’anirien a l’aigua. Renovar la cuina és un acte patriòtic. En un canvi de casa vaig haver de comprar tots els electrodomèstics nous. M’hauria d’haver fet sospitar que al cap de deu anys deixessin de funcionar a la vegada. Ho vaig atribuir a un acte de simpatia o solidaritat mútua. L’octubre de fa quatre anys vaig adquirir un cotxe. Cada octubre una pantalleta m’avisa que haig de córrer a canviar l’oli. No és l’oli: és l’octubre. Després, amb el pretext de l’oli, et fan una revisió que costa un ull de la cara. Un octubre la pantalleta em dirà que haig de córrer a canviar el cotxe. “Doncs jo tinc una nevera que fa vint anys que em dura”, em diu algú. Deu ser que se li ha espatllat l’aparell que la fa espatllar. Els robots en forma humana o en forma de gos de companyia que ens han de solucionar la vida futura i sobre els quals acabarem projectant una natural estimació, també disposaran del rellotge mortífer? Se’ns moriran al cap de deu anys? En un gos deu anys són molts, però i en un androide? La mort d’una nevera no és motiu de dol ni tanatori, però la d’un robot amb cara, ulls i braços articulats pot ser una altra cosa.

“Al punt que hom naix comença de morir”, va escriure Pere March, tètric com el seu fill Ausiàs. Aquest “hom” indica que no pensava en els assecadors de cabells. Parlem-ne, dels homes. El dia 28 vaig fer 66 anys. Això ja no són anys. Són anys i panys. La sensació és que començo a fer nosa. A l’Estat principalment, que és el que m’ha de pagar la pensió. Abans, quan eren pocs, els vells eren objecte d’homenatges. S’han acabat els homenatges. L’Estat s’impacienta, les notícies que arribarem a viure cent anys o més l’alarmen. Llegeix amb fruïció les pàgines de les esqueles: tot això que s’estalvia de pensions, medicines i residències. “Al punt que hom naix comença de morir.” Què deu maquinar l’Estat, tots els estats, per precipitar-ho després de l’edat productiva? Paranoia? Es comença amb les neveres...