Tribuna
Decrets martell
Mentre escric això és ja una realitat el decret llei del govern Sánchez pel qual s’ordena l’exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caídos. També la gent ha començat a opinar, i llegia ahir qui m’ensenyà el que sé sobre Wittgenstein, el filòsof de guàrdia, advertint aquests nous aprenents de bruixot de totes les caixes que estan obrint a més de la del cadàver. El cadàver, per cert, de qui faríem bé de no oblidar que va morir al llit als anys setanta, després de controlar un país (inclosa Catalunya i amb l’anuència internacional) durant quasi quatre dècades. Com deia Herman Heller als anys trenta, res és possible en una governança autoritària sense el concurs, passiu o actiu, de la gent governada, i pel que fa al mort esmentat, d’aquell món occidental que sols a partir de cert moment va col·laborar en la transformació democràtica d’un territori que en cap cas hauria volgut sota la influència del Kremlin.
Però això és ja molt avorrit, enemics i fans de Franco ja formen tradicions hereditàries molt hermètiques, mentre per a la majoria, amb arrels a aquella guerra fratricida on els carrers podien dividir les famílies entre els dos bàndols, el tema és tan llunyà com perquè les noves generacions sols sàpiguen dir del protagonista de la contesa que era un general. Esgotadorament la discussió política gira de nou entorn del dit i no de la lluna, perquè en el fons tothom sap les raons espúries de Sánchez per tenir tanta pressa a complir una entre les promeses que va fer en la cursa pel lideratge del seu partit: no té majories unànimes per fer les reformes profundes i perdurables que calen, no té memòria històrica i sí la mena de valentia que comporta la ignorància, i sobretot perquè entre el Felipe de la reconversió industrial i el Zapatero que es fa fotos amb Maduro, és més fàcil emular el segon i aprestar-se a formar part de la política de barricada, on opinen i s’enfronten els bàndols de vencedors i perdedors de la Guerra Civil (els fills o nets, vull dir) entorn l’avinentesa de la mesura.
Però per molt soroll que es faci en aquest tema, i per molta gent que se n’alegri de sentir-lo o s’entesti a evitar-ho, de nou es tracta d’un babau mirar el dit, mentre la lluna rutlla a la nostra esquena. I què es aquí la lluna? Doncs aquesta tan emprada com criticada immolació dels instruments jurídics en pro d’una finalitat política. No s’ha dit per part d’una gran majoria de l’opinió publicada que s’ha judicialitzat un conflicte polític? Doncs tornem-hi.
El decret llei és una norma jurídica emanada del poder executiu, però que té rang de llei. No és fàcil explicar als estudiants de dret la paradoxa, perquè prèviament se’ls ha dit que les normes jurídiques que conformen un ordenament estan ordenades jeràrquicament i que les normes que emanen del poder legislatiu (les lleis) estan per sobre de les que fa el poder executiu (els reglaments, en molts casos amb la forma de decret). Després ho intentem arreglar dient que una cosa és la funció legislativa i una altra, el poder legislatiu, i que la funció legislativa (fer normes legals) és exercida tant pel poder executiu com pel poder legislatiu, però és difícil explicar la diferència entre funció i poder, perquè quin poder és aquest en el qual una part de la funció no la fa ell, ans l’altre?
Tenint en compte el seu rang i el procediment emprat per aprovar-lo, el decret llei esdevé una eina política de primer ordre que la Constitució posa en mans del govern (també els autonòmics), perquè habilita el seu ús en cas d’extraordinària i urgent necessitat, subjecte a posterior convalidació per part del Congrés dels Diputats, però amb efectes plens des del moment en què es dicta. Sánchez volia fer una llei per blindar la decisió enfront de la família Franco, però on és la urgència que justifica un decret llei per treure un cadàver, per molt simbòlic que sigui, de la terra on ha estat dècades? És evident que la pressa no s’hi dona, que complir la promesa no s’obstaculitzava per dur al Congrés la discussió sobre l’avinentesa de la mesura, respectant el que significa el parlamentarisme, malgrat la tenalla que suposen els partits, amb la seva dictadura interna, sobre la democràcia.
Però la ironia d’ironies és que el partit polític que ha comès aquest abús amb una noma jurídica ja sovint molt polèmica, és el company de viatge federal del que al Parlament de Catalunya denuncià l’aprovació exprés dels dies 6 i 7 de setembre, de normes de calat. Moltes institucions, inclosos els lletrats del Parlament, van entendre que l’abús s’havia produït. És evident que exhumar Franco no té la mateixa importància, però justament per això, quin sentit tenia tornar a amartellar la ja malmesa imatge de les institucions amb un injustificat decret llei?