Franco dona vots

Durant setmanes els mitjans espanyols han omplert hores i hores de televisió amb el tema estrella de l’estiu: la retirada de les restes de Franco –tot i que compartint protagonisme amb la retirada de llaços grocs–.

L’exhumació de Franco és el bingo de Pedro Sánchez. El gran gest, la gran operació de màrqueting. Exactament la mateixa operació que va fer Rodríguez Zapatero l’any 2004; tot just l’endemà de prendre possessió del càrrec va anunciar la retirada de les tropes de l’Iraq. Amb aquesta decisió de gran simbologia política tancava radicalment l’etapa d’Aznar a La Moncloa i fixava posició per a tota la legislatura. Retirant les tropes, Zapatero va guanyar adhesions dins i fora del seu partit i, el més important, es va guanyar una part molt important de l’opinió pública. Seguint la dita del “cria fama i posa’t a jeure”, tot va fer baixada per a Zapatero arran d’aquella decisió, i les coses no se li van complicar fins més endavant quan la crisi econòmica es va endur bona part dels mandataris d’esquerres europeus.

El que la retirada de l’Iraq va ser per a Zapatero, la retirada de Franco és per a Sánchez. Persegueix els mateixos objectius polítics i té encara dos avantatges més: no costa diners (important tenint en compte que li falta majoria per aprovar uns pressupostos) i li permet demostrar que és més valent que el seu predecessor socialista a La Moncloa, ja que la tèbia llei de memòria històrica de ZP no s’havia atrevit a anar tan enllà.

Davant d’això una societat políticament madura hauria de veure que es tracta només d’una operació de cara a la galeria. Que no compleix les peticions de les víctimes del franquisme perquè els familiars dels republicans enterrats al Valle de los Caídos no podran recuperar les restes dels seus éssers estimats, perquè no s’anul·len els judicis, perquè no es restitueix el patrimoni de les famílies espoliades durant la dictadura. Però és clar, el que dona vots és Franco, i a nou mesos d’unes eleccions això és el que compta.