La capital del món

El 4 de febrer de 1956 el polígraf Carles Fages de Climent va dictar una conferència, que va fer fama, al Casino Menestral de Figueres amb el títol de Vila-sacra, capital del món. El poeta va repetir-la a Vila-sacra mateix per la festa major del mateix any i la dissertació va encetar el camí de la llegenda. I quan va ser editada el 1967, amb presentació d’Alexandre Deulofeu, va fer-se cèlebre, malgrat que el franquisme ambiental i la particular marginalitat que va viure l’escriptor no ho facilitessin. Avui és a l’abast, editada per Llibres del Segle el 2003 amb pròleg de Vicenç Pagès.

Cal tenir present que el clima polític dels anys de Vila-sacra... només tolerava pràctiques públiques menors o addictes. Provincianes com ara el Premio Inmortal Ciudad de Gerona i regionalistes amb el sostre fixat per Coros y Danzas. El que avui en diuen nacionalisme català –l’únic nacionalisme amb cara i ulls és l’espanyol– era a les beceroles futbolístiques però encara no a les castelleres. L’ara tan popular independentisme era dues ratlles escrites en alguna edició de preguera. Tot això ho diem perquè a Vila-sacra..., per poder parlar del seu país i que no el detinguessin, Fages va practicar tres estratègies. Una, “concentrar” Catalunya a l’Empordà: les comarques eren tingudes per políticament inofensives, d’interès per a poetes i a gastrònoms. Dues, servir-se de la ironia adobada amb un pessic d’humor i un pols de cinisme, aliments narratius que Fages cuinava com un xef: vegin els més de 2.500 epigrames i similars que ens va deixar. I, tres, usar la ucronia –canviar un fet històric clau per imaginar escenaris distints als reals–, recurs de gran rendiment literari: per no anar més lluny, Avel·lí Artís Gener i Toni Soler se n’han servit. Per plantejar una Catalunya notablement diferent de la que els acotxava, altera el resultat de la batalla de Muret (1213), perduda per Pere el Catòlic perquè, “hom de fembres” que era, hauria passat la nit anterior folgant... i no s’aguantava dret. Fages l’imagina victoriós per permetre’s raonar que la capital del nou estat consolidat i amb tota la Provença –i que arribaria al més gran prestigi i poder mundial– no hauria estat Barcelona, i encara menys Girona o Perpinyà, ni, per evitar gelosies, Castelló d’Empúries o Figueres. Mil raons geoestratègiques haurien assenyalat Vila-sacra. A partir d’aquí, barra lliure: irònic, a vegades cínic i sempre divertit, el podem llegir a la reedició esmentada. El to del text permet a Fages, com en els epigrames, donar-nos notícia del seu pensament sobre la unitat i la defensa de la llengua (llevat d’articles, com Fuster o l’esmentat Pla, va escriure sempre en català); de la concepció del país, integrat en una confederació “sinal·lagmàtica i commutativa” de pobles ibèrics, és clar, amb Portugal inclòs, semblant a la de Jaume I o Pere el Cerimoniós. Això sí: monàrquica perquè el seu federalisme no és pas republicà. Els vigilants del Movimiento devien considerar Vila-sacra...una atzagaiada de per riure.