Defenestració de Pasqual

Defenestració. Ara feia temps que no usàvem la paraula. Hi havia hagut la d’Eugeni d’Ors, la de Josep Pijoan... Abans, la de mossèn Cinto. La de mossèn Cinto es va saldar amb una temporada al santuari de la Gleva. Després va tornar, amb més força literària però no personal: va quedar molt deteriorat. D’Ors se’n va anar a Madrid a fer el falangista. Pijoan, als Estats Units, on es va fer quàquer, i després a Suïssa, on va morir. Pla el va anar a veure per escriure-li la biografia, i li devem la millor semblança de Pijoan i el millor retrat de Suïssa escrit en català. Ara hem defenestrat Lluís Pasqual, director i fundador del Teatre Lliure. Josep M. Flotats, uns anys abans, també ho va ser? Se’n va anar pel seu propi peu o va ser empès finestra avall? Em faig el desmemoriat expressament. Si no defenestrem, tampoc no retenim. Evocant Pijoan, de qui parlar de “defenestració” potser és excessiu, Joan Fuster es preguntava: “Va fer algú el que calia per retenir-lo?” I més endavant: “Pijoan va assessorar Prat, i Prat li feu cas. La collita fou magnífica.” Com la collita de mossèn Cinto, com la d’Ors, que també va assessorar Prat de la Riba, com la de Flotats, com la de Pasqual... Me’n deixo. De Pijoan, Fuster afegeix: “Era un home sobreïxent d’energia i d’impaciència, frenètic en la paraula i l’acció, vivaç, ambiciós.Hem de suposar que ‘retenir-lo’ no devia ser fàcil: les individualitats excepcionals, la gent de tremp desmesurat, sol pecar de ‘molesta’, i és natural que xoqui amb el recel, la tossuderia o la limitació de mires d’aquells que tenen la paella pel mànec, personatges no sempre a l’altura de les circumstàncies”. Podríem aplicar el perfil als altres que hem dit, afegint-hi el cosmopolitisme, oposat a la reclusió. Verdaguer va viatjar a Terra Santa i a Rússia quan ningú no ho feia. De les excursions i curiositats dels altres no cal parlar-ne.

També és cert que no tot s’ha d’atribuir al “recel i limitació de mires” dels que fan la guitza. Els homes “sobreïxents d’energia i impaciència” tendeixen a crear-se conflictes que els condueixen a la finestra per on s’estimben. El mossèn parlava amb el dimoni, d’Ors era un bufat, Pijoan es va fer l’antipàtic, Flotats era un aviciat. Pasqual es veu que té mal caràcter. Una actriu el n’ha acusat. Ell ho nega. Qui diu la veritat? La gent de teatre acostuma a dur-se la feina a casa: sempre interpreten. Diu Pasqual amb amargor irònica: “Les xarxes han decidit que he de ser substituït per una dona jove.” No s’havia adonat de la tendència dels temps: el tap generacional, la feminització de tot, les xarxes... Encara pot estar content: els altres van ser defenestrats o se’n van anar més joves. Tenia entrades per al seu espectacle sobre un Lorca inacabat. No el dirigirà. No sabrem mai com hauria quedat.