Riure

Segueixo la sèrie de televisió basada en la novel·la La catedral del mar. Una cosa em sorprèn d’entrada: a l’edat mitjana, època en què se situa l’acció, no reia mai ningú, ni els nens. Tothom està d’un humor impossible i si algú arriba a esbossar una rialla és perquè en porta una de cap, habitualment malèvola i destructiva. No m’hauria de sorprendre. De fet no ho fa: totes o gairebé totes les novel·les i pel·lícules ambientades en aquell temps prescindeixen de l’humor. En això coincideixen amb les que desplacen l’acció al futur. A 2001: una odissea de l’espai, per citar una pel·lícula que tothom té al cap i que potser és la millor en el gènere, els dos astronautes i tots els que habiten els espais siderals contemplen la vida, si d’allò se’n pot dir vida, amb un aire molt disgustat o de positiva gravetat. Un dels astronautes connecta amb casa seva per videoconferència i en comptes d’alegrar-se de parlar amb la filla es manté seriós com un jutge del Suprem i sembla que vulgui acabar com més aviat millor. Kubrick no va endevinar els telèfons mòbils. Hem superat l’any 2001 i s’han fet omnipresents. La gent riu molt parlant-hi o rebent a través seu missatges i fotografies jocoses. Kubrick no va endevinar que en el futur la rialla es mantindria.

La literatura que ens ha arribat de l’edat mitjana desmenteix que els seus coetanis prescindissin del riure i la tabola. El Decameró és el document més conegut en aquest sentit. Aquí, les poesies tenebroses d’Ausiàs March coexistien amb les satíriques de, posem, Jaume Roig. Algú devia riure, llegint l’Espill. No hi ha cap personatge de La catedral del mar que en portés un exemplar al sarró? Va tenir molt èxit, a l’època. D’acord, l’Espill és més modern, d’un segle després. Però alguns antecedents havia de tenir l’obra i el seu autor, en català o en llatí. Hi havia, també, els joglars, els cecs recitatius, les tavernes... Les tavernes eren només un niu de conspiradors, de descontents, d’assassins, de jugadors frenètics i de gent de mal viure, o eren també Carmina Burana? El frare cec d’El nom de la rosa d’Umberto Eco mata i es crema viu abans que algú pugui tenir accés a un llibre d’Aristòtil que és un tractat sobre el riure. L’home creu que riure és dissolvent, que atempta contra Déu i l’ordre establert i no vol que els monjos se’n contaminin. Senyal que fora del convent es reia molt. I es blasfemava: quantes imprecacions al cel no devien fer els baquetejats constructors de les catedrals del mar, de la muntanya o del pla?

L’edat mitjana era fosca. El futur, lluminosament poc apetitós. I el present? La bomba nuclear, els desplaçats, els governants ximples, els lloguers abusius, el “procés” enfadós... I bé riem. Inconsciència? Ves què hem de fer per no desesperar-nos.