La centralitat

S’ha escrit i s’ha parlat molt els últims dos dies sobre el discurs del president Quim Torra de dimarts al Teatre Nacional de Catalunya amb el títol El nostre moment. Són molts els qui van quedar sorpresos per la falta de novetats en la proposta del president Torra. En part perquè ell mateix s’havia avingut a anar avançant algunes coses que diria, però sobretot pel fet que va ser una intervenció més centrada en la justificació de la proposta independentista que no en el seu desplegament. En aquest sentit, Torra va insistir que impulsant la implantació de la República se sent portaveu d’una àmplia majoria de la societat catalana i que l’independentisme ocupa la centralitat del país. Des d’un punt de vista tant físic com polític l’espai central és aquell que se situa equidistant entre els extrems. Sota aquesta premissa sembla evident que el plantejament que va defensar Quim Torra pot formar part o no de l’anomenat mainstream –del corrent majoritari, principal o dominant– però no d’un espai central a Catalunya. De fet, una de les conseqüències de l’estratègia de la radicalització (possiblement volguda) va ser l’eliminació d’aquest espai. Sota la justificació d’aportar claredat s’ha forçat a abandonar el terreny propi del consens, que és la raó de ser de la política.

El que sí que es pot afirmar amb molta més claredat és que Quim Torra i el que avui representa (la veu del sanedrí de l’espai de Junts per Catalunya) està evolucionant cap a la centralitat de l’independentisme. Podem fer-ne la prova a partir de les conseqüències i buscar la demostració en les crítiques que ha rebut la seva intervenció des dels extrems de l’independentisme. D’una banda, hi ha els que l’han titllat de processista o, fins i tot, de pujolista. Són els que consideren també que s’està arrossegant una renúncia des del moment en què no es van fer efectives les lleis de desconnexió i no s’ha aplicat la República. Mentrestant es comencen a dir en veu alta i a llegir coses que fins ara només es deien en privat, com ara que no es pot sustentar una estratègia en un mandat de l’1-O que no existeix de forma explícita ni esperar que la comunitat internacional doni per bo el resultat de la consulta com si fos un referèndum. Són els que demanen una reorientació (rectificació?) a partir de l’anàlisi dels errors comesos que bé es podria fer a la llum del que anem coneixent del que va passar en el govern de portes endins ara fa exactament un any (serà veritat, per exemple, que el president Puigdemont no només no va aplicar les lleis de ruptura sinó que va mirar d’evitar-ne l’aprovació?).

El debat que se situa entre aquests extrems –que fa mesos que tensa la relació entre els partits i les entitats independentistes– és el que està obligant aquest espai a reformular alguns plantejaments. Potser per això cada vegada es parla més de República i menys d’independència i es recupera el dret a decidir com a objectiu i els drets civils com a bandera. El discurs de Torra va ser fruit del consens i després de mesos en què la sensació era d’improvisació constant i de rectificacions permanents, Torra va semblar que apuntava prou enllà per deixar de pensar, de moment, en unes eleccions anticipades.

És clar que la desaparició del tòtem pot provocar desorientació a la tribu, sobretot si s’ha passat massa temps donant voltes sobre el mateix lloc. Mig de broma però no del tot s’havia convertit Rajoy en un element de cohesió de l’independentisme. No n’hi ha prou de dir ara que Sánchez ha de demostrar que és diferent del seu predecessor. Senzillament no és el mateix i, per arribar a ocupar el seu lloc, necessitarà com a mínim temps per acumular els seus propis errors. I mentrestant pot ser que l’encerti en oferir una cara amable disposada a no desistir en el diàleg com a essència de la política. Però si fins i tot Ana Pastor demana a Torra que vagi al Congrés a explicar-se, cosa que va negar a Puigdemont!

La sensació és que hi ha qui està volent dotar de contingut la centralitat política, tot i no saber si hi ha gaire gent disposada a tornar a aquest espai, mentre que uns altres encara prioritzen la mobilització de la gent, sense saber si li podran donar una resposta política.