Un bon dia!

L’Onze de Setembre de cada any no passava pas desapercebut als catalans que s’havien aconseguit exiliar a Mèxic. A la capital del país se solia dipositar una ofrena floral al peu de la Columna de la Independència, algú deia algunes paraules, es cantaven Els segadors sense acompanyament musical i alguns cridaven per acabar “Visca Catalunya!” Sovint algú hi afegia un crit final: “lliure!”, i més d’un ho repetia. Que recordi, mai no hi va haver cap representant de l’Espanya republicana que hi manifestés solidaritat.

Generalment, al caure el mateix dia, a la seu de l’Orfeó Català de Mèxic, s’hi feia una conferència més aviat històrica i de poc caire independentista. Amb l’ànim d’agrupar i no dividir en aquella casa sempre es passava la maroma en aquest tema, però no era pas com ara, que més aviat van en direcció contrària.

A Guadalajara tot era més modest, però la commemoració tenia un caràcter més nacional, especialment durant els quinze anys d’existència del Butlletí mensual (1961-1975), que en el número corresponent a setembre no amagava mai l’orella independentista. Igualment, si es feia una conferència, aquesta solia ser de caire patriòtic.

A Catalunya, tal com esqueia al nacionalcatolicisme, la diada era silenciosa. Alguns clavells escadussers apareixien al Fossar o allà on ara hi ha l’estàtua de Casanova, però molt poca cosa més. Suposo que majoritàriament la recordança era íntima. Va ser l’any 1964 quan es va fer una cosa amb els mínims necessaris per tal que se’n parlés, encara que fos discretament, en la premsa internacional. L’organització no va ser senzilla, és clar. Ho recorda la recent “operació urnes”. Com que va coincidir amb el meu primer viatge a Catalunya, vaig tenir l’honor de posar-hi un granet de sorra, però suficientment gran per tal que, uns dies abans, em recomanessin sortir del país i tornar a Mèxic abans del previst.

M’hauria fet una gran il·lusió poder-hi ser, però vaig haver d’esperar més de trenta anys per fer acte de presència en una Diada. Va ser molt emocionant. Gràcies a l’Albert Manent vaig poder ser al Parlament. Una estona abans, ja havia portat flors i dipositat una llàgrima al Fossar de les Moreres i recordat amb una companya quan a Guadalajara havia fet d’actor secundari de la famosa obra de Pitarra. Si algun dia hi coincidim podreu veure’m com hi ha qui recita en veu alta tot el que segueix després d’allò de “al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor...”

Aquell dia vaig tenir també el goig de sentir, davant de l’esmentada estàtua de Casanova, un esplèndid discurs de Carod-Rovira que em va emocionar de cap a peus i vaig poder sumar per primera vegada a la vida el meu crit de “Visca Catalunya lliure!” al d’una autèntica multitud, la qual cosa em va fer veure que el meu antic sentiment no era cosa estranya ni anacrònica, sinó el crit “d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.